dimarts, 13 de febrer de 2018

BALDUINO: "AMB COETER II S'ACABARÀ LA PILOTA A SIMAT. NO HI HA RELLEU"


Balduino Company Martí ha estat pilotari de primera línia i ara és un dels més importants trinqueters. No obstant, pràcticament va arribar al món de la pilota de casualitat. Abans va ser jugador de futbol, en la posició de porter. “Jo tenia afició al futbol i les motos, fins que un dia un amic, Toni Martí, em va animar a anar al trinquet, i curiós per naturalesa, hi vaig anar”. Eixe dia hi havia una partida d’aficionats, Balduino va trobar fàcil la pràctica, i en eixe mateix moment va arreglar la seua primera partida. Era una partida “de riure”, afirma, però un dels espectadors va comentar “eixe esquerrà és porrero però quan l’encerta la porta forta”. Ahí va començar el Balduino pilotari.
A partir d’ahí començà a acudir totes les vesprades al trinquet, i a jugar contra els millors aficionats. Després començà a freqüentar el trinquet de Tavernes, on Manolete li arreglava partides amb aficionats de tots els pobles del voltant, i després començà a vestir de blanc de la mà del també expilotari simater Sagasta, i seguint els consells del desaparegut Ángel el Trinqueter, qui va ser un dels principals artífex d’este esport a Simat. “Recorde la primera partida com a professional, a Vilallonga, i d’ahí ja vaig passar a jugar a trinquets com ara Gandia, Oliva, Canals, l’Olleria, Llutxent, i als de la Marina, Gata, Pedreguer, Ondara, Benidorm i Benissa. Allà on ens llogaven”, explica.
Era l’època daurada de la pilota a Simat, un santuari ara tancat. De la mà de Rafael Mogort “El Coto” i Ángel el Trinqueter, el raspall va viure una època d’esplendor a Simat. Eixiren pilotaris com ara Coeter, Loripi, Ciscaret, Jaume, el propi Balduino, i posteriorment Coeter II i Sagasta II, entre altres. “Tot açò s’ha acabat”, afirma l’expilotari, qui atribueix la situació al tancament del trinquet, inactiu de fa vora tres dècades, tot i ser el segon més antic després del de Pelayo.
Balduino ha viscut moments memorables amb la pilota, una vida esportiva en la qual “per sort” el van respectar les lesions. Va guanyar la lliga de raspall en 1988, i recorda de forma especial que va jugar la partida d’exhibició a les Olimpiades de Barcelona en 1992 al costat de Loripi, fins ara els dos únics simaters que poden dir que han  pres part en unes Olimpiades.
Als 39 anys començà a abandonar la pilota. “Ja no disfrutava i tenia moltes obligacions laborals”, afirma. No obstant, encara va jugar durant cinc anys més, i durant un periode major va exercir de monitor a les escoles de pilota de Tavernes, Alzira i Gandia. Va ser una època en la que també va disfrutar de l’esport, afirma.
Ja fora de la competició, va seguir acudint als trinquets com espectador, i recorda una conversa amb Malonda que li va propiciar romandre lligat al món de la pilota. El pilotari oliver li va fer notar a Balduino en una conversa que molts trinquets estaven tancant, i molts jugadors no podien ni fer partides. “Ací hi ha que fer alguna cosa, ens vam dir”, relata. Dit i fet, crearen l’empresa Rojos i Blaus, llogaren als clubs i començaren a fer campionats per tots els trinquets que ho sol·licitaven. Balduino pensa que aquella iniciativa ha resultat fructífera, perquè al poc de temps obriren el trinquet de Castelló de Rugat en col·laboració amb el club local. “Es tractava de vore si podíem ambientar la cosa, i va resultar un èxit”, afirma. A Castelló de Rugat comença, doncs, la seua etapa com a empresari trinqueter. Després passà a gestionar també el de la Llosa de Ranes, i ara comptabilitza ambdós escenaris.
El futur de la pilota
Sobre el futur de la pilota, Balduino es optimista: “Crec que d’una o altra manera ho farem bo. El que hem d’aconseguir és que els valencians deixen de vore el trinquet com una cosa que no va amb ells. Recorde quan jugàrem a Barcelona que els catalans es mostraven admirants de que els valencians tinguérem un esport propi i atòcton. Si preguntes a molta gent que ara no sent cap interés pel trinquet ni la pilota, de segur que els seu pares o els seus avis hi van jugar o van ser aficionats al trinquet”, afirma. 
Té més motius per ser optimista: hi ha més escoles que mai, però cal estimular més als professionals per a que els més joves tinguen referents en este esport. La figura del trinqueter és per a ell una peça clau per a retornar la pilota a la condició d’espectacle esportiu. Té confiança també en el paper que juguen la Fundació i la Federació.
Reclama, això sí, un poc de suport institucional. “A tots els polítics els veus amb molta voluntat, però jo sempre dic el mateix, mai els veig als trinquets. Només van el dia de la foto, i no sempre”.
Pel que fa al trinquet de Gandia, ara amb les obres paralitzades, està convençut  de que més d’hora que tard acabarà obrint, perquè, afirma, “Gandia ha estat sempre un referent en el món de la pilota”. No té la mateixa impressió del futur de la pilota al seu poble, Simat, abans un referent indiscutible i centenari. En opinió de Balduino, no hi ha perspectives de que s’hi vaja a reobrir el trinquet, i per suposat que no hi haurà relleu generacional. Amb Coeter II s’ha acabat la pilota a Simat.