diumenge, 14 de maig de 2017

LA INJUSTÍCIA MARCADA

VÍCTOR MANSANET                           

La jerarquia eclesiàstica espanyola intenta commoure les càndides ànimes dels contribuents perquè marquen la «X» en la casella corresponent de la declaració de la renda. Un altre privilegi per a una organització que actua en connivència amb el Govern central i bona part de l’aparell de l’estat, inclosa la Corona, i potser la santa companya d’imputats, jutjats i empresonats del braç secular. Qui marca la casella de l’església participa en una presumpta malversació de fons públics, ja que eixos diners es detrauen de l’impost de l’IRPF, a costa de catòlics, ateus, agnòstics, avortistes, rockers o simples adoradors nocturns.
Marcar amb la «X» l’esmentada casella conculca l’article 31 de la Constitució espanyola, que fixa la contribució a la despesa pública en condicions d’igualtat. Eixe tracte de favor fa que l‘Estat assigne el 0,7% de la recaptació a atendre les despeses d’una institució privada, l’església, la qual cosa atempta contra l’article 14 de la Constitució, el desè manament i la cinquena esmena. Això implica un perjudici del que és públic respecte del privat. No hi ha dret!, perquè amb eixa transferència es rebaixa la inversió en necessitats públiques, com ara escoles, hospitals, serveis socials, infraestructures, medi ambient o promoció d’ocupació, i es fomenta l’adoctrinament en centres educatius concertats ―eufemisme de privat―, una desviació que denuncià ja fa  cinc-cents anys Erasme de Rotterdam en el seu Adagiorum Collectanea: «Aquell menester pontifici per excel·lència, l’ensenyament del  poble, està viciat pel lucre». Les coses no han canviat massa d’aleshores ençà.
En 2016, el Govern va destinar a l’església catòlica vora 13.000 milions d’euros. Per mitjà de l’IRPF, n’ingressa més de 250 milions a l’any, una quantitat escandalosa avalada any rere any per governs del PP, però també del PSOE. Woody Allen pensava que amb aquestes transaccions, déu —si n’hi ha— haja donat una senyal clara per a «dipositar, en nom de l’església, ingents sumes de diners en el soterrani de la banca». On van a parar aquests diners? A les sotanes del clero, als ciris pasquals, a programar i sufragar campanyes propagandístiques contra la llibertat sexual, a afavorir la discriminació i la segregació de gènere, a posar obstacles als avanços científics i a la investigació, amb la qual cosa s’entrebanca la millora de les condicions de vida i salut de la ciutadania. 
La jerarquia eclesial ha perdut l’oremus i el sentit de la paraula «cristià». Està «administrada» principalment per un lobby d’ecònoms la majoria dels quals sostrauen hàbilment de l’Estat injustos beneficis fiscals, exempcions d’impostos (IBI), abusives apropiacions (immatriculacions) i, per a acabar-ho d’adobar, operen amb productes financers, la qual cosa converteix l’església en un autèntic «paradís fiscal», el qual actua amb total impunitat. Aquesta imatge deplorable suggereix el passatge de l’Evangeli segons Mateu, en què Jesucrist recrimina els sacerdots del temple de Jerusalem d’haver convertit aquella casa d’oració en una «cova de lladres».
No només el lobby eclesiàstic contradiu principis constitucionals, sinó que dota l’església d’una imatge desoladora, forjada en la desraó teocràtica i el més ranci clericalisme, estigmatitzada per la complicitat amb una dictadura cruel, sense que això li haja reportat cap remordiment de consciència. L’església catòlica malda per sotmetre el poder —polític, econòmic, celestial— als seus interessos, malgrat que l’article 16 de la Constitució consagra el caràcter aconfessional de l’estat. A més a més, no ha sabut adaptar-se a la realitat, en gran part per culpa d’una casta de prelats als quals el papa Francesc anomena «vanitosos que fan el ridícul», i que ací tenen noms de Roucos i cognoms de Cañizares, Reig Pla o Munilla. Són aquests personatges els que inciten a l’ateisme o, si més no, a l’astènia espiritual.
Des d’una òptica no confessional, de llibertat, convivència democràtica i de justícia social, encoratge els contribuents, sobretot els catòlics, perquè NO marquen la casella d’«assignació tributària a l’església catòlica», ni tampoc la destinada a «fins socials», ja que també se’n beneficia l’església. Em resulta immoral encobrir una injustícia marcada. El que realment seria just és que no hi hagués cap casella per a poder revertir els diners de tothom en inversions públiques, i que l’església fóra finançada pels seus fidels. Això és més adient a la parèmia «al cèsar el que és del cèsar i a déu el que és de déu».

1 comentari:

Anònim ha dit...

Es lo unic que sap fer dir tonteries. Perque lo que es gobernar el poble, res de res.