divendres, 18 d’octubre de 2013

AL TALL, PER MOLT ANYS


D'esquerra a dreta, Vicent Torrent, Manolo Miralles (fundadors d'Al Tall) i Víctor Mansanet (biògraf del grup). Foto: EM

Divendres, 18 d’octubre de 2013, es constata un adéu anunciat: Al Tall s’acomiada dels escenaris en el Palau de les Arts de València. Se'n va, però se'n va per a quedar-se en l'imaginari, en les fonoteques, en la memòria fèrtil de la nostra cultura. És l'hora d'agrair tot el que han fet d'ençà el seu neixement, en 1975, per la nostra cultura, una cultura única i alhora plural, perquè el mèrit d'Al Tall ha estat unir música i poble, i rescatar del silenci no només una bona part del nostre patrimoni sonor, sinó també una manera de ser que ens ha fet (re)viure amb un cert ressò d’autenticitat, és a dir, d'identitat.
     Ells ens han brindat una visió antropològica de la música, i en part, de la cultura que ens arriba per l’expressió oral. Amb la laboriositat d’un arqueòleg del pentagrama, el grup rescata de les ruïnes de la tradició sonora peces d’un gran valor artístic, instruments que havien sigut soterrats, ritmes erosionats per la dictadura electroacústica del pop i el rock and roll, gèneres sotmesos a la dura llei del mercat. Sense la intervenció decidida d’Al Tall  hauria desaparegut una gran part del nostre patrimoni sonor. Què més en podem dir? Aquest conjunt ha estat i és encara la veu del poble que canta, el sabor del nostre terrer, l’essència d’aquest paradís mediterrani que anomenem País Valencià.
Portada del llibre d'Al Tall, de Víctor  Mansanet.
     No exagere en afirmar que Al Tall ha exercit de partisà de les resistències lingüística, cultural i també política. Vicent Andrés Estellés va destacar-ne «la humanitat, la intel·ligència i la sensibilitat contagiosa», tot i que el més important és d'haver incorporat i restaurat els substrats elementals d’una música nostrada que no ha sigut explotada ni desvirtuada, ni immolada en l’altar de la mercaderia. Aquesta labor ha tingut els seus efectes positius gràcies a la fórmula que van aplicar-hi, la riproposta, una música feta per músics d’avui que componen segons l’estètica de la tradició. Val a dir que aquest mètode de treball ja va ser experimentat per Federico Garcia Lorca amb sonoritats del folklore andalús, tot i que els vertaders «artífexs» van ser-ne la Nuova Compagnia di Canto Popolare, de Nàpols, i el compositor provençal Jan Maria Carlotti.
     Deia l’escriptor uruguaià Ernesto Sábato que el vertader artista, l’autèntic, és aquell que dóna constància del seu art, del seu temps, del seu país i d’ell mateix a través de la seua obra. Aquesta podria ser la frase que defineix Al Tall. La seua trajectòria artística, l’abast del seu treball, la transcendència de les seues actuacions públiques i el valor i la qualitat de les seues creacions constitueixen una rica experiència potser irrepetible i única. Ells, potser millor que cap altre representant cultural del País Valencià, han posat el seu treball a l’abast de tota la ciutadania d'arreu la Mediterrània. Cal destacar-hi, doncs, aquesta inquietud, aquesta generositat i aquesta visió geomusical pròpia d'uns professionals intel·ligents, honestos, dignes i agraïts.

Cant de llibertat
     L’obra d’All Tall no deixa de ser un crit de rebel·lia, un cant permanent de llibertat i un monument a la nostra cultura, pròxima, accessible, casolana, amb unes arrels profundes i un perfil ben definit; una cultura oberta a d’altres cultures, esculpida a tall de jotes, seguidilles, boleros, fandangos, polques i masurques, romanços, marxes mores i cristianes, havaneres, cançons de batre, albades o danses, tocs i vares, i amb títols que formen part de la banda sonora del nostre poble (Tio Canya, Cant dels Maulets, Darrer diumenge d'octubre). En una època en què els censors i els repressors, tant de la dictadura com de la «transició», s’obsessionaven a caçar «comunistes d’escena», «separatistes d’entaulats», «rojos del pentagrama» al més pur estil maccarthista, Al Tall va saber dir «prou!» amb les armes dels seus instruments i els arguments de les seues cançons.
     Gose de dir que Al Tall ens han instal·lat en una «segura i tranquil·litzadora tradició», tal com se sentia el novel·lista sicilià Leonardo Sciascia davant Victor Hugo o Emmanuele Navarro della Miraglia. Perquè continuar una tradició ─en aquest cas, rica en sonoritats, ritmes, lirisme i imaginació─ és prestar un servei a la cultura d’un poble, i si, com ha fet aquest grup musical, tracta de rescatar-la, rehabilitar-la i preservar-la perquè en gaudisquen les generacions futures, està ni més ni menys que preservant la consciència nacional del seu poble.
Codi tradicional
 
Cartell de l'últim concert d'Al Tall. Centre Octubre (Valencia). Foto: Arxiu.
Al Tall ha codificat la música de la cadena tradicional valenciana i n’ha recopilat una amplíssima mostra. A més, alguns dels seus membres van promoure la Fonoteca de Materials de la Generalitat Valenciana i la Trobada de Música del Mediterrani, inspirada en els «Rescontres de la Mar» que organitzava Carlotti, una iniciativa que cercava el mestissatge per revelar-nos les múltiples sensibilitats sonores que hi ha al nostre entorn mediterrani. I amb eixa fórmula, el conjunt valencià ha confirmat el que deia el savi suecà Joan Fuster: «Cantar és alguna cosa més que cantar, almenys entre nosaltres».
      La regressió cultural provocada per determinades polítiques obstruccionistes, negadores de la identitat del nostre país, han intentat sumir la Cançó en un estat de marginalitat. No ho han aconseguit. Resulta vergonyós que cap grup ni intèrpret que canten en valencià —especialment els que pertanyen al Col·lectiu Ovidi Montllor— meresca un sol minut en la televisió i les ràdios públiques autonòmiques. No és just ni intel·ligent prendre aquestes absurdes mesures discriminatòries. Al Tall, tanmateix, encapçala la resistència cívica i palesa la normalitat d’un art que reafirma la seua validesa amb nous valors (Obrint Pas, Pau Alabajos, Feliu Ventura, Pep Gimeno Botifarra, Eva Dénia, Joan Amèric, etc.). En aquesta lluita per recuperar la normalitat nacional, cultural i lingüística, Al Tall és la referència obligada pel valor cívic de la seua obra artística.
     Doncs bé, Al Tall se'n va, però es queda entre nosaltres per atiar la memòria i vigilar perquè no ens capgiren, una vegada més, la nostra pròpia història, i ho fa amb la vitalitat que transmet la seua música. Al remat, Josep Pla ens ensenyà que «la forma més alta de vitalitat intel·lectual és, potser, la memòria». I alhora de recuperar la memòria històrica d’un temps, d’un país i d’una gent que ha fet causa i bandera de la llibertat i de la dignitat del seu poble, que és també el nostre.
Víctor Mansanet i Boïgues
Simat de la Valldigna,18 d’octubre del 2013