Fa 4 anys, en estes mateixes pàgines i per aquests mateixos dies, escrivia jo sobre la celebració del Dia de La Valldigna baix una greu crisi institucional, amb una Mancomunitat de la Valldigna ineficient en el social, inoperant políticament, i que inclús s'havia declarat neutral, enfront del principal problema que tenia la Valldigna plantejat en aquells dies: El pas de la línia d'alta tensió. Per desgràcia, passat tot este temps, la Mancomunitat seguix sense tindre un rumb clar pel que fa al seu paper com a entitat representativa la la Valldigna, la qual cosa es manifesta, un any més, en els actes de celebració del Dia de la Valldigna. Se'm titllava d'exagerat per acusar d'ineficient a la Mancomunitat, però ací tenim a l'Ajuntament de Barx, que acaba d'abandonar-la perquè els serveis que rep, no compensen els 40.000 euros que paga.Ací tenim a una Mancomunitat, representant de tots/totes els que viuen i treballen en la Valldigna (sense distinció de raça, nacionalitat o religió), organitzant misses i oblidant que la separació església / estat, és un dels principis bàsics de la democràcia.Ací tenim una Mancomunitat, víctima de les misèries i dels tripijocs dels polítics, perquè es dóna la paradoxa que partits polítics que reclamen governs d'esquerra en els seus municipis, trien un president conservador, sense que a ningú se li caiga la cara de vergonya per eixos jocs malabars.Ací tenim un Dia de la Valldigna, enfocat quasi exclusivament al lúdic (revetles, paelles gegants, mercats medievals caríssims, focs artificials, actes institucionals semi-privats), just després de passar unes falles i una setmana santa, com si no hi haguera hagut prou. S'ha perdut, un any més, l'oportunitat de celebrar un Dia de la Valldigna d'una forma diferent, amb un fort toc cultural, en un ambient reivindicatiu, amb un to solidari i amb la transparència informativa per davant, i deixar-se d'actes que més bé pareixen una continuació dels "varietés" de les festes patronals.El toc cultural haguera pogut ser l'involucrar al llarg de l'any als escolars en la redacció de narracions en valencià, relacionades amb La Valldigna i fer-les públiques aquest dia, o simplement amb la promoció de la música cantada en valencià. per exemple.El toc reivindicatiu el podria donar la constitució d'uns grups de treball en què participaren ciutadans/nes de La Valldigna i especialistes, que abordaren temes d'interés (efectes de l'alta tensió, futur de l'agricultura, possibilitats de les energies renovables, millora de l'assistència sanitaria), i que exposaren les seues conclusions en estos dies. El to solidari el podríem donar, destinant el cost les revetles, de les paelles per a gent sobrealimentada, el cost del mercat medieval i dels focs artificials, per a gent com el Poble Saharauí que porten malvivint en el pitjor del Sàhara des de l'any 1975 o promocionant la integració dels nombrosos immigrants que ja hi viuen als nostres pobles.La transparència podria vindre si la Mancomunitat aprofitara este dia per a fer arribar a tota la ciutadania la relació de despeses de l'any anterior i els pressupostos de l'any en curs, amb una relació clara de sous, factures, publicacions, menjars, viatges, festejos i projectes en què s'ha gastat la plata.Un territori és digne, si els seus habitants ho són. I en la meua humil opinió, basar el Dia de La Valldigna en la nostra cultura, la reivindicació dels nostres problemes, la solidaritat amb els més necessitats i la transparència en la gestió del que és de tots, ens acostaria més, a eixa dignitat que apareix en el nom de la nostra comarca: VALLDIGNA. Ja se que estes propostes, que no són més que un exemple, generaran qualsevol classe de crítiques entre els/les que creuen que la paraula dignitat només servix per a estar en el diccionari. Crítiques que de segur vénen de qui no té cap interés a canviar les coses, dels que passen de la llengua i cultura valencianes, dels que no senten la necessitat reivindicar res perquè tot els pareix correcte, dels que l'única solidaritat que coneixen és amb ells mateixos, o dels que creen que poden fer amb els diners de tots, allò que els vinga en gana, sense donar comptes a ningú. Però açò seria ja un altre tema per al debat. Mentrestant, disfrutem, però pensem que les coses es poden fer d'una altra manera.
Article publicat per Marc Cabaniles, ex regidor d'Arc Iris, al diari Las Provincias el 26 de març de 2008
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada