Ens va deixar Guaro el passat 14 de març gairebé sense avisar. Eduardo era el seu nom. Guaro li deiem tots. I ens va deixar sense avisar perquè fins i tot el dia abans de morir, havia anat a treballar inconscient de la greu malaltia que se'l va endur. Ell gaudia de la felicitat eixa que prové d'ignorar fins i tot la malaltia que l'estava consumint.
Recordarem per sempre l'exemple de senzillesa, honestedat, i sobre tot entrega. Entrega per allò que ell pensava que era la seua obligació fins i tot anys i anys després d'haver accedit a la condició de jubilat: treballar pel poble de l'única manera que sabia fer-ho, netejant vores de camins, arreglant jardins, netejant carrers.
Era un exemple d'autosuficiència. El seu hort al Mig l'Horta, era el seu supermercat.
Recordarem també la figura d'aquell boig que els estius dormia fora de la seua portalada al carrer del Calvari, potser com abans, sense por a ser molestat. Tothom respectava Guaro, perquè es va guanyar el respecte de tots els simaters. Només ell podia passar les nits d'estiu al ras del carrer sense que la gent ho prenguera per una cosa estranya. Era natural. Era Guaro. La seua cigarreta, i el seu gos -que va morir uns mesos abans que ell- lligat a la carretilla. Era probablement l'únic amb cap enemic, l'únic volgut i respectat per unanimitat.
Simat notarà la seua absència. Els nostres carrers, els nostres jardins, i les vores dels nostres camins, també.
Només lamentem des d'Arc Iris haver arribat tard a aconseguir una fotografia de Guaro a la porta de sa casa una de les nits d'estiu. Ho teniem planificat per a inmortalitzar-lo, i hem fet tard. Ens havera agradat il.lustrar aquest homenatge amb eixa fotografia que no vam fer.
Al seu soterrar hi va acudir el nostre representant a l'Ajuntament, Víctor Mansanet, persona a més molt lligada a Guaro des de tota la vida. També hi va acudir l'alcalde, i a més l'ajuntament i els treballadors municipals, companys seus, li van fer sengles corones, com no podia ser d'una altra manera per a una persona que a la seua manera, es va desviure per Simat. Mai milor dit.
Guaro no podia llegir però de segur que era una de les persones amb més cultura cinematogràfica del país, amb més capacitat d'identificar actor i actrius, i relacionar-los amb les pel.lícules que van rodar. Durant dècades i dècades havia estat l'encarregat d'enganxar els pasquins de les cartelleres de cine de Simat. Dels tres cines que arribà a tindre Simat funcionant de forma simultània. Eren altres temps.
Ara, la seua pel.lícula ha arribat al The End.
Tindrem sempre a la memòria a Guaro.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada