UN ARTICLE DE VÍCTOR MANSANET
L’Espanya
roja, rosa i carmesí està de dol. Revolucionaris i revolucionàries de tota
mena, boltxevics de saló, camarades de boudoir,
tertulians de l’esquerra radiofònica i televisiva, progressistes de manual;
pàries de la terra i obrers sense pa, proletaris i proletàries del Món sencer:
unim-nos... Santiago Carrillo ha
mort i amb ell, i des d’ara sense ell, s'ha apagat la flama que va encendre
consciències crítiques i apagà esperances de canvi i regeneració. Se n'ha anat
el camarada que donà un cert aire de versemblança a la transició, una transició
llarga i ombrívola mediatitzada per un general feixista que governà manu militari aquest país.
Ens
ha deixat la veu que clamava en el desert de l’exili per la reconciliació
“nacional”, l'estrella roja de ponent, el republicà coronat. Però sobretot, ha
mort l'amic —malgré lui—, de Ceaucescu, Brezhniev,
Andropov... i alhora de Berlinguer, Cunhal, Marchais, Suárez i Roca (Junyent). Ja no veurem més en
viu, en plasma o led, la cara amable
i arrugada de l'esquerra oficial i oficialista, ni escoltarem les seues
opinions assenyades ni gaudirem del seu oracle. Ens ha deixat el fumador
empedreït, el faquir de la paraula, el (vell) Zorro estepari.
Carrillo se’n du darrere una part de la història d'Espanya,
la més petita potser. Alguns, però, hauríem volgut que s’emportara l’Espanya
total i carcelària que ell va combatre, és a dir, l'Espanya oficial,
suboficial, folklòrica, carpetovetònica, cañí,
uniformista i inquebrantable, l'Espanya beata i carca, la de sabre, faixí, mitra
i sotana; l'Espanya de xulos i toreros, la de xoriços, mandres i corruptes,
l'Espanya mesetària, endolada, coenta i intransigent, l'Espanya futbolera,
patriotera i alcohòlica, la de la justícia cega, estràbica i torta; la
repressora, torturadora i del garrote vil;
l'Espanya anacrònica, corcada, envejosa, baratària i acomplexada, l’Espanya
monolítica, monolingüe, monoteista, monocolor, monomaníaca i monògama; amnèsica
i piròmana; l'Espanya cagadura, xenòfoba, barroera i masclista; l'Espanya
malversadora, amoltonada, golfa,
inculta i genuflexa; al remat, l'Espanya de tota la vida i de totes les morts,
l'Espanya espanyolista, nacionalcatolicista, impresentable i fatxa.
Hem
aprés de Carrillo que no tot és “Santiago y cierra España”. Que entre nosaltres
també caben els Gordillo, els independentistes, els rojos i verds, els
socialistes i els llibertaris. Que el
“No pasarán” significava “ni un pas arrere”, i que si ens aturen i caiguem a
terra, sabem alçar-nos i avançar. Carrillo ens ha ensenyat també el valor de la
paciència (patentia omnium domitrix,
“la paciència ho domina tot”, que deia Lluís Vives). I ens ensenyà a dissentir,
reflexionar, debatre i discrepar, encara que fóra d’ell o contra ell. Valorem,
al remat, la ponderada exaltació del Carrillo personatge, de qui conservem el
seu gest impassible fins on l'horitzó de l'esdevenidor ens deixe. Que Déu, si
n’hi ha, l’acullga a la seua esquerra, i en el cas que l’envie a l’infern, que
ens espere perquè tots junts atiem el foc de la revolta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada