divendres, 24 de febrer de 2012

CREMA VALÈNCIA?


Un article de Víctor Mansanet

Resulta patètic veure les declaracions —capcioses i alhora ridícules— del caporal de la policia de València en la seua compareixença fa uns dies davant els mitjans informatius a fi d’“explicar” l’inexplicable càrrega d’un escamot d’agents uniformats contra un grup d’estudiants de l’Institut Lluís Vives que reivindicaven pacíficament una educació pública de qualitat. No és menys patètica la figura de la delegada del govern central, Paula Sánchez de León Guardiola, sola, trista, vençuda i atrapada per uns fets que l’han deixada en evidència.
El cap de la policia ha fet mèrits perquè siga destituït del càrrec atés que ha demostrat que no està qualificat per a eixa responsabilitat. A més a més, pixa fora de test  confonent “el enemigo” amb l’alumnat, alguns dels quals —entre ells, menors d’edat— van ser detinguts. Vés per on, aquests “enemigos” són els qui contribueixen, amb els seus tributs i el dels seus progenitors, a omplir-li la butxaca cada mes. Aquest individu no té sentit de la realitat ni de la proporció —potser tampoc sembla estar massa assabentat de la normativa en vigor—. Hi ha conductes més pròpies del divà del psicoanalista que de la simple activitat funcionarial, i si aquestes conductes afecten la pau social, les conseqüències poden ser anorreadores per a la convivència.
Si tinguera un mínim de sentit de la responsabilitat, la delegada del govern hauria de dimitir perquè la decisió que va prendre, induïda o no, ha estat un greu error i una despesa inútil (aproximadament, 60.000 euros ens ha costat als contribuents la repressió policial contra els estudiants de l’Institut Lluís Vives de València). Potser no n’haja calculat les conseqüències o potser ha volgut demostrar la seua incapacitat per a ocupar un càrrec com el que exerceix. L’error el pagarà car i esdevé l’excusa perfecta perquè els actuals dirigents del seu partit puguen desfer-se’n.
Una altra “veu” distorsionada de tot aquest conflicte ha sorgit de la gola de Rita Barberà, l’alcaldessa de València, que en comptes de defensar els seus veïns i veïnes ha optat per posar-se al costat de la força bruta i de la irracionalitat, la qual cosa retrata el tarannà d’aquesta edil barroera i forassenyada, prima donna assolutta de la vulgaritat institucional d’estil barracogràfic, paellològic i reaccionari. Com ha de servir el seu poble si bandeja la seua llengua? “La marca de l’esclau és parlar la llengua del senyor”, deia Tàcit.
Aquests tres personatges han atiat el foc de la discòrdia social, adobada pels nombrosos casos de polítics corruptes, xoriços d’aristocràtica condició i delinqüents de coll blanc, i que ha esgotat la paciència ciutadana. Per bé que hi ha ha ninots indultats, les imminents Falles poden convertir-se en la crema de la impunitat de qui ha pretés “construir” el seu Levante feliz —corrupte, superflu i circenc— en detriment del País Valencià modern, tolerant i solidari que somiava Joan Fuster. “Malament viu qui té lo pensament per enemic”, cantava Ausiàs March. Però més malament viurà qui ni tan sols té cap per a pensar-hi, afegisc.