Resulta patètic veure les declaracions
—capcioses i alhora ridícules— del caporal de la policia de València en la seua
compareixença fa uns dies davant els mitjans informatius a fi d’“explicar”
l’inexplicable càrrega d’un escamot d’agents uniformats contra un grup
d’estudiants de l’Institut Lluís Vives que reivindicaven pacíficament una
educació pública de qualitat. No és menys patètica la figura de la delegada del
govern central, Paula Sánchez de León
Guardiola, sola, trista, vençuda i atrapada per uns fets que l’han deixada
en evidència.
El cap de la policia ha fet mèrits
perquè siga destituït del càrrec atés que ha demostrat que no està qualificat
per a eixa responsabilitat. A més a més, pixa fora de test confonent “el enemigo” amb l’alumnat, alguns
dels quals —entre ells, menors d’edat— van ser detinguts. Vés per on, aquests
“enemigos” són els qui contribueixen, amb els seus tributs i el dels seus
progenitors, a omplir-li la butxaca cada mes. Aquest individu no té sentit de
la realitat ni de la proporció —potser tampoc sembla estar massa assabentat de
la normativa en vigor—. Hi ha conductes més pròpies del divà del psicoanalista
que de la simple activitat funcionarial, i si aquestes conductes afecten la pau
social, les conseqüències poden ser anorreadores per a la convivència.
Si tinguera un mínim de sentit de la
responsabilitat, la delegada del govern hauria de dimitir perquè la decisió que
va prendre, induïda o no, ha estat un greu error i una despesa inútil
(aproximadament, 60.000 euros ens ha costat als contribuents la repressió
policial contra els estudiants de l’Institut Lluís Vives de València). Potser
no n’haja calculat les conseqüències o potser ha volgut demostrar la seua
incapacitat per a ocupar un càrrec com el que exerceix. L’error el pagarà car i
esdevé l’excusa perfecta perquè els actuals dirigents del seu partit puguen
desfer-se’n.
Una altra “veu” distorsionada de tot
aquest conflicte ha sorgit de la gola de Rita
Barberà, l’alcaldessa de València, que en comptes de defensar els seus
veïns i veïnes ha optat per posar-se al costat de la força bruta i de la
irracionalitat, la qual cosa retrata el tarannà d’aquesta edil barroera i
forassenyada, prima donna assolutta de la vulgaritat institucional
d’estil barracogràfic, paellològic i reaccionari. Com ha de servir el seu poble
si bandeja la seua llengua? “La marca de l’esclau és parlar la llengua del
senyor”, deia Tàcit.
Aquests tres personatges han atiat el
foc de la discòrdia social, adobada pels nombrosos casos de polítics corruptes,
xoriços d’aristocràtica condició i delinqüents de coll blanc, i que ha esgotat
la paciència ciutadana. Per bé que hi ha ha ninots indultats, les imminents
Falles poden convertir-se en la crema de la impunitat de qui ha pretés
“construir” el seu Levante feliz
—corrupte, superflu i circenc— en detriment del País Valencià modern, tolerant
i solidari que somiava Joan Fuster.
“Malament viu qui té lo pensament per enemic”, cantava Ausiàs March. Però més malament viurà qui ni tan sols té cap per a
pensar-hi, afegisc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada