Només trobe una explicació mínimament raonable per a comprendre com és possible que ara mateix els carrers no rebenten de ràbia: LA POR
Segles de por.
Por en les venes i en les placentes, por a tota hora, fragmentada, televisada, a jornada completa.
Por a parlar, a perdre, por a la victòria.
Por a obrir el cor, por a la violència.
Por a la llibertat, por a saber, por a trencar les nostres cadenes.
Por a tocar, por a besar, por a derrocar els murs de la indiferència.
Por a la veritat, por a riure, por a cantar amb totes les lletres.
Por a la memòria, por a estar dempeus, por a la decència.
Por a netejar-se la por.
Por a morir.
Por a les blasfèmies,
als gossos de guerra,
Por a curar-se la ceguesa.
Por a tenir somnis,
Por als carrers vigilats, al control de les nostres vides,
Por a no tenir murs ni fronteres,
Por a les idees.
Por a un mateix,
Por pels pares i els fills,
Por al present i al futur.
Por per tots els costats, infame por, por des de dins, por pam a pam, gota a gota, por llepant llengües.
Por, fotuda por, vella por que ens acoquina, que para en sec les queixes, que arrossega pobles a les tenebres.
Por, freda i tenaç por que mastega el dia a dia i ho vomita imposant el seu silenci de fam i calaveres.
Fotuda por que respirem quasi sense adonar-nos.
Silvia Delgado
