Article de Marc Cabanilles
Un
nou 15 de març i els governants locals a la seua, a allò de sempre.
Tot
autocomplaença, cap autocrítica, baralles partidistes a les institucions,
presentacions de llibres sense importar-los els ridículs índex de lectura,
actes religiosos a recintes civils sense importar-los el caràcter laic de la
representació política com una de les bases de la vertadera democràcia,
etc.
Jo
no tinc res a celebrar.
Res
a celebrar per molt que els partits tradicionals, els de sempre, els de la
"casta" que en diuen ara (Arc Iris fa més d'una dècada que va
començar a fer front a la casta), s'obstinen a seguir actuant eixe dia com si
res passara, com si tot anara bé, com si moltes cooperatives agràries no
hagueren desaparegut, com sila taronja seguira sent el motor de la comarca.
Res
a celebrar quan hi ha tanta gent sense treball, sense perspectives de tenir-ne
i molts d'ells amb la prestació de desocupació esgotada (més de 300 persones en
atur en Simat, quasi 150 en Benifairó i més de 1500 en Tavernes).
Res
a celebrar quan molts discapacitats han estat anys, o encara estan, pendents
del cobrament d'ajudes.
Res
a celebrar quan en aquest maltractat país nostre, es prohibeix rebre el senyal
de l'única televisió que teníem en la nostra llengua després de tot un seguit
de sancions administratives als qui feien possible la seua difusió.
Res
a celebrar quan tenim una agricultura moribunda, sense cap recanvi en un pròxim
futur.
Res
a celebrar quan tenim desnonaments hipotecaris, gent que perd el seu habitatge
per no poder pagar, alguns fins i tot estant treballant.
Res
a celebrar quan el conveni de cítrics no es respecta, i els collidors, que
treballen de sol a sol, ho fan en un condicions més properes a l'esclavitud que
a la decència.
Res
a celebrar quan a les aules s'augmenta de tal manera el nombre d'alumnes que
parlar de qualitat de l'ensenyament és una burla.
Res
a celebrar quan les intervencions quirúrgiques tenen una llista d'espera de
mesos, mentre hi ha multitud de metges a l'atur.
Res
a celebrar quan els polítics, en compte de preservar l'aconfesionalitat de les
institucions, segueixen afavorint a la secta catòlica per tal què celebre els
seus ritus en l'antic Monestir de la Valldigna, símbol d'aquest poble, del que
formen part creients i no creients.
Res
a celebrar quan els estudiants cada dia tenen més difícil l'accés a una beca,
ja siga d'estudis, de menjador o de matrícula per a anar a la universitat.
Res
a celebrar quan han desaparegut unes caixes d'estalvis (Bancaixa i CAM) que
eren de tots, i que polítics corruptes i inútils, van arruïnar i les van
regalar als grans bancs sense que ningú menejara un dit per salvar el seu
caràcter públic.
Res
a celebrar quan se'ns demana que votem ací, però les decisions que més ens
afecten, es prenen a milers de quilòmetres, a Brussel•les (Consell Europeu),
Frankfurt (Banc Central Europeu) o Nova York (Fons Monetari).
Ens
diuen que estem en crisi i que els diners públics escassegen, però els
corruptes sempre troben d'on traure'n, s'han balafiat milions en obres
innecessàries, veiem que hi ha milers de càrrecs nomenats a dit, segueix
havent-hi institucions innecessàries com el Senat, diputacions i mancomunitats
que només serveixen per a crear càrrecs i col•locar gent (la nostra benvolguda
Mancomunitat és un bon exemple de la inutilitat d'aquesta institució).
Fins
a quan anem a seguir celebrant el 15 de març sense cap reivindicació social,
sense res que reclamar, sense ningú davant qui plantar-se per a exigir
justícia, respecte i dignitat?
Reivindicar
el dret al fet que l'agricultura valenciana siga tractada amb el mateix
respecte que els cereals de Castella o se la tractara en igualtat de condicions
que a l'agricultura marroquina.
Reivindicar
que el jornaler valencià siga tractat com l'andalús.
Reivindicar
pel compliment de la constitució (dret al treball, a un habitatge digne).
Reivindicar
una banca pública, que mire per gent honrada i no pels especuladors.
Reivindicar
la igualtat d'homes i dones.
Reivindicar
mitjans de comunicació veraços en la nostra llengua.
Reivindicar
que la sanitat i l'educació seguisquen sent serveis públics, universals i de
qualitat i no privatitzar-los per a deixar-los en mans de negociants sense
escrúpols o de capellans fanàtics.
Reivindicar
poder viure del treball amb dignitat.
Però
res d'açò. No es va instituir el 15 de març per a reivindicar. Res de
conscienciar a la gent que s'organitze per a defensar els seus drets, res de
fer veure que cada dia som més pobres i depenents. Tot el contrari.
Perquè
els mercats medievals, les revetles, les paelles no són incompatibles amb la
reivindicació, però durant molts anys, mentre al poble se l'entretenia amb la
diversió, en els nostres ajuntaments hi havia representants polítics que
s'estaven enriquint amb l'especulació immobiliària, hi havia representants que
es dedicaven a organitzar la copa Amèrica de vela patrocinada per Iberdrola,
mentre el poble clamava contra l'alta tensió, hi havia representants que usaven
i abusaven del whisky Cardús 12 anys pagat del pressupost municipal, i ja en el
súmmum de no saber quina terra es xafa, hi havia representants polítics que
acabaven actes institucionals convidant a la gent a anar a missa o resar-li a
la Mare de Déu.
La
Valldigna no és un nom, no és un escut, no és un paper. La Valldigna no són ni
les seues institucions ni els seus polítics. La Valldigna és la gent que en
ella viu i treballa, i també la que malviu i no pot treballar. I perquè alguna
cosa comence a canviar, haurem de començar a tenir consciència que ens estan
robant el futur, que ens estan empobrint, que ningú ens pren en compte a l'hora
de prendre decisions.
No
sé el que cal perquè aquesta terra desperte. Però el dia que açò succeïsca, ens
adonarem del que ens hem fet nosaltres mateix i el que ens han fet uns altres.
Quan obrim els ulls, ens adonarem de l'evident: El territori destruït, camps
abandonats, famílies que ho passen malament, joves educats amb esforç i amb
l'únic horitzó d'emigrar, petits empresaris que han de baixar les persianes.
El
dia de la Valldigna hauria de servir per a aprendre que hem i podem viure del
nostre propi esforç. Que viure amb dignitat consisteix a assumir les pròpies
responsabilitats i caminar amb esforç per la senda d'un progrés guanyat amb el
nostre treball. Que hauríem de poder viure sense almoines de ningú, sinó del
nostre talent, del nostre treball, de la nostra agricultura, del nostre comerç,
del nostre territori.
I
si no és així, si no ens organitzem i actuem, haurem d'esperar de nou la
vinguda d'algun altre cristo redemptor que canvie tot aquest panorama trist,
gris, podrit, amorf, sense idees i de resignació, per a poder començar una nova
vida.
Potser
eixe dia, ja puguem fer unes celebracions dignes d'una vall que porta la
dignitat en el seu nom, però que fa poc ús d'ella.
