VALLDIGNA 2015: RES A CELEBRAR

Article de Marc Cabanilles

Un nou 15 de març i els governants locals a la seua, a allò de sempre. 

Tot autocomplaença, cap autocrítica, baralles partidistes a les institucions, presentacions de llibres sense importar-los els ridículs índex de lectura, actes religiosos a recintes civils sense importar-los el caràcter laic de la representació política com una de les bases de la vertadera democràcia, etc. 

Jo no tinc res a celebrar.

Res a celebrar per molt que els partits tradicionals, els de sempre, els de la "casta" que en diuen ara (Arc Iris fa més d'una dècada que va començar a fer front a la casta), s'obstinen a seguir actuant eixe dia com si res passara, com si tot anara bé, com si moltes cooperatives agràries no hagueren desaparegut, com sila  taronja seguira sent el motor de la comarca.

Res a celebrar quan hi ha tanta gent sense treball, sense perspectives de tenir-ne i molts d'ells amb la prestació de desocupació esgotada (més de 300 persones en atur en Simat, quasi 150 en Benifairó i més de 1500 en Tavernes).

Res a celebrar quan molts discapacitats han estat anys, o encara estan, pendents del cobrament d'ajudes.

Res a celebrar quan en aquest maltractat país nostre, es prohibeix rebre el senyal de l'única televisió que teníem en la nostra llengua després de tot un seguit de sancions administratives als qui feien possible la seua difusió.

Res a celebrar quan tenim una agricultura moribunda, sense cap recanvi en un pròxim futur.

Res a celebrar quan tenim desnonaments hipotecaris, gent que perd el seu habitatge per no poder pagar, alguns fins i tot estant treballant.

Res a celebrar quan el conveni de cítrics no es respecta, i els collidors, que treballen de sol a sol, ho fan en un condicions més properes a l'esclavitud que a la decència.

Res a celebrar quan a les aules s'augmenta de tal manera el nombre d'alumnes que parlar de qualitat de l'ensenyament és una burla.

Res a celebrar quan les intervencions quirúrgiques tenen una llista d'espera de mesos, mentre hi ha multitud de metges a l'atur.

Res a celebrar quan els polítics, en compte de preservar l'aconfesionalitat de les institucions, segueixen afavorint a la secta catòlica per tal què celebre els seus ritus en l'antic Monestir de la Valldigna, símbol d'aquest poble, del que formen part creients i no creients.

Res a celebrar quan els estudiants cada dia tenen més difícil l'accés a una beca, ja siga d'estudis, de menjador o de matrícula per a anar a la universitat.

Res a celebrar quan han desaparegut unes caixes d'estalvis (Bancaixa i CAM) que eren de tots, i que polítics corruptes i inútils, van arruïnar i les van regalar als grans bancs sense que ningú menejara un dit per salvar el seu caràcter públic.

Res a celebrar quan se'ns demana que votem ací, però les decisions que més ens afecten, es prenen a milers de quilòmetres, a Brussel•les (Consell Europeu), Frankfurt (Banc Central Europeu) o Nova York (Fons Monetari).

Ens diuen que estem en crisi i que els diners públics escassegen, però els corruptes sempre troben d'on traure'n, s'han balafiat milions en obres innecessàries, veiem que hi ha milers de càrrecs nomenats a dit, segueix havent-hi institucions innecessàries com el Senat, diputacions i mancomunitats que només serveixen per a crear càrrecs i col•locar gent (la nostra benvolguda Mancomunitat és un bon exemple de la inutilitat d'aquesta institució).

Fins a quan anem a seguir celebrant el 15 de març sense cap reivindicació social, sense res que reclamar, sense ningú davant qui plantar-se per a exigir justícia, respecte i dignitat?

Reivindicar el dret al fet que l'agricultura valenciana siga tractada amb el mateix respecte que els cereals de Castella o se la tractara en igualtat de condicions que a l'agricultura marroquina.

Reivindicar que el jornaler valencià siga tractat com l'andalús.

Reivindicar pel compliment de la constitució (dret al treball, a un habitatge digne).

Reivindicar una banca pública, que mire per gent honrada i no pels especuladors.

Reivindicar la igualtat d'homes i dones.

Reivindicar mitjans de comunicació veraços en la nostra llengua.

Reivindicar que la sanitat i l'educació seguisquen sent serveis públics, universals i de qualitat i no privatitzar-los per a deixar-los en mans de negociants sense escrúpols o de capellans fanàtics.

Reivindicar poder viure del treball amb dignitat.

Però res d'açò. No es va instituir el 15 de març per a reivindicar. Res de conscienciar a la gent que s'organitze per a defensar els seus drets, res de fer veure que cada dia som més pobres i depenents. Tot el contrari.

Perquè els mercats medievals, les revetles, les paelles no són incompatibles amb la reivindicació, però durant molts anys, mentre al poble se l'entretenia amb la diversió, en els nostres ajuntaments hi havia representants polítics que s'estaven enriquint amb l'especulació immobiliària, hi havia representants que es dedicaven a organitzar la copa Amèrica de vela patrocinada per Iberdrola, mentre el poble clamava contra l'alta tensió, hi havia representants que usaven i abusaven del whisky Cardús 12 anys pagat del pressupost municipal, i ja en el súmmum de no saber quina terra es xafa, hi havia representants polítics que acabaven actes institucionals convidant a la gent a anar a missa o resar-li a la Mare de Déu.

La Valldigna no és un nom, no és un escut, no és un paper. La Valldigna no són ni les seues institucions ni els seus polítics. La Valldigna és la gent que en ella viu i treballa, i també la que malviu i no pot treballar. I perquè alguna cosa comence a canviar, haurem de començar a tenir consciència que ens estan robant el futur, que ens estan empobrint, que ningú ens pren en compte a l'hora de prendre decisions.

No sé el que cal perquè aquesta terra desperte. Però el dia que açò succeïsca, ens adonarem del que ens hem fet nosaltres mateix i el que ens han fet uns altres. Quan obrim els ulls, ens adonarem de l'evident: El territori destruït, camps abandonats, famílies que ho passen malament, joves educats amb esforç i amb l'únic horitzó d'emigrar, petits empresaris que han de baixar les persianes.

El dia de la Valldigna hauria de servir per a aprendre que hem i podem viure del nostre propi esforç. Que viure amb dignitat consisteix a assumir les pròpies responsabilitats i caminar amb esforç per la senda d'un progrés guanyat amb el nostre treball. Que hauríem de poder viure sense almoines de ningú, sinó del nostre talent, del nostre treball, de la nostra agricultura, del nostre comerç, del nostre territori.

I si no és així, si no ens organitzem i actuem, haurem d'esperar de nou la vinguda d'algun altre cristo redemptor que canvie tot aquest panorama trist, gris, podrit, amorf, sense idees i de resignació, per a poder començar una nova vida.

Potser eixe dia, ja puguem fer unes celebracions dignes d'una vall que porta la dignitat en el seu nom, però que fa poc ús d'ella.