CARRILLO

UN ARTICLE DE VÍCTOR MANSANET

L’Espanya roja, rosa i carmesí està de dol. Revolucionaris i revolucionàries de tota mena, boltxevics de saló, camarades de boudoir, tertulians de l’esquerra radiofònica i televisiva, progressistes de manual; pàries de la terra i obrers sense pa, proletaris i proletàries del Món sencer: unim-nos... Santiago Carrillo ha mort i amb ell, i des d’ara sense ell, s'ha apagat la flama que va encendre consciències crítiques i apagà esperances de canvi i regeneració. Se n'ha anat el camarada que donà un cert aire de versemblança a la transició, una transició llarga i ombrívola mediatitzada per un general feixista que governà manu militari aquest país.

 Ens ha deixat la veu que clamava en el desert de l’exili per la reconciliació “nacional”, l'estrella roja de ponent, el republicà coronat. Però sobretot, ha mort l'amic —malgré lui—, de Ceaucescu,  Brezhniev, Andropov... i alhora de Berlinguer, Cunhal,  Marchais, Suárez i Roca (Junyent). Ja no veurem més en viu, en plasma o led, la cara amable i arrugada de l'esquerra oficial i oficialista, ni escoltarem les seues opinions assenyades ni gaudirem del seu oracle. Ens ha deixat el fumador empedreït, el faquir de la paraula, el (vell) Zorro estepari.

 Carrillo se’n du darrere una part de la història d'Espanya, la més petita potser. Alguns, però, hauríem volgut que s’emportara l’Espanya total i carcelària que ell va combatre, és a dir, l'Espanya oficial, suboficial, folklòrica, carpetovetònica, cañí, uniformista i inquebrantable, l'Espanya beata i carca, la de sabre, faixí, mitra i sotana; l'Espanya de xulos i toreros, la de xoriços, mandres i corruptes, l'Espanya mesetària, endolada, coenta i intransigent, l'Espanya futbolera, patriotera i alcohòlica, la de la justícia cega, estràbica i torta; la repressora, torturadora i del garrote vil; l'Espanya anacrònica, corcada, envejosa, baratària i acomplexada, l’Espanya monolítica, monolingüe, monoteista, monocolor, monomaníaca i monògama; amnèsica i piròmana; l'Espanya cagadura, xenòfoba, barroera i masclista; l'Espanya malversadora, amoltonada, golfa, inculta i genuflexa; al remat, l'Espanya de tota la vida i de totes les morts, l'Espanya espanyolista, nacionalcatolicista, impresentable i fatxa. 

 Hem aprés de Carrillo que no tot és “Santiago y cierra España”. Que entre nosaltres també caben els Gordillo, els independentistes, els rojos i verds, els socialistes i els  llibertaris. Que el “No pasarán” significava “ni un pas arrere”, i que si ens aturen i caiguem a terra, sabem alçar-nos i avançar. Carrillo ens ha ensenyat també el valor de la paciència (patentia omnium domitrix, “la paciència ho domina tot”, que deia Lluís Vives). I ens ensenyà a dissentir, reflexionar, debatre i discrepar, encara que fóra d’ell o contra ell. Valorem, al remat, la ponderada exaltació del Carrillo personatge, de qui conservem el seu gest impassible fins on l'horitzó de l'esdevenidor ens deixe. Que Déu, si n’hi ha, l’acullga a la seua esquerra, i en el cas que l’envie a l’infern, que ens espere perquè tots junts atiem el foc de la revolta.