IRENE

Irene Boïgues Sanfélix (1936-2013). FOTO: Arxiu família.

Uns versos del poeta Jaime Gil de Biedma retraten el ser humà habitant en “un país delimitat per la propera costa de la mort i el jardí de la infància”. I ben sovint, la infància se'ns representa com un recurs al qual acudim en els moments més difícils, potser per protegir-nos de les fatalitats o per retrotraure'ns a l'initium ―l'origen―, als nostres primers records, les nostres vivències preliminars, allò que ens marca per sempre, ens identifica i ens forma com a sers. I d'ençà aquell començament de la meua vida, ha estat sempre Irene, ma tia Irene, amb qui m'uneix un afecte que va més enllà de la simple relació de parentiu i que fermenta en els sentiments més arrelats a l'ànima.

Irene s'encarna en l'escenari de la meua infància com l'essència d'un present que es retroba amb el passat i es projecta cap al futur. Ara, amb la seua desaparició física, s'esvaeix també una part del meu món interior, d'eixa essència reveladora. Hem perdut la presència d'un ser inoblidable, alhora que entranyable i irrepetible. Però no tot mor, o almenys no mor per sempre. Ens queda la memòria fèrtil d'aquella dona única que em va transmetre el calor d'una mare i la complicitat d'una fidel companya, lleial amiga i model de generositat, honestedat i qualitats humanes. Ma tia Irene era això, “el dia ras i el sol de la infància”, que escriví Antonio Machado, i al mateix temps, la joia, l'entusiasme, l'optimisme, la complaença, la bondat, jovialitat, vivor; l'amabilitat superlativa, la solidaritat, l'abnegació i la tendresa; al remat, tot manllevant unes paraules de Fernando Pessoa, Irene era per a mi com “l'ànima en què es reflecteixen totes les forces de l'univers”.

Un dels trets característics de ma tia Irene, germana menor de ma mare, va ser el coratge, propi d'una esforçada amazona, valenta i agosarada, que va plantar cara, sense por, a totes les adversitats que durant la seua existència van anar presentant-se-li. Un altre tret va ser el torrent impulsiu de dona treballadora, sacrificada i portadora dels valors que basteixen les heroïnes grecoromanes. Qui no la recorda davant els fogons de la cuina del Casino de la Plaça, un local que per ser més justos s'hagués d'haver anomenat Ca Irene? Qui no la recorda d'ací d'allà, amb les mans sobre el volant del seu Renault 5, trepitjant carreteres i camins, com una conductora experimentada? I qui no la recorda encoratjant els uns i els altres en els múltiples viatges col·lectius pertot arreu, plena de vivacitat i entusiasme? Però sobretot Irene va ser una bona dona, una dona digna d'un personatge del Vita Christi d'Isabel de Villena, una dona que no només va nàixer femella, sinó que va esmerçar tots els esforços per ser-ho, en el sentit que concedia a aquest substantiu l'escriptora francesa Simone de Beauvoir. Una bona dona i, a més, una magna mater.

Irene en la barra del bar (1971). FOTO: Arxiu.

Conserve nombrosos escenaris en la memòria bastits amb la imatge de ma tia Irene: ca la meua àvia Irene, el Pla de Corrals en els jorns de l'estiu, el trenet que ens portava a Dénia o el Casino de la Plaça. Espais d'evocació d'una infantesa ―la meua― que ella omplí d'afecte i estima, de somnis i alegria amb fantàstiques i emocionants aventures per mitjà de rondalles (Fanfanet i Claudinet, Camot, La Quarantamaula), cançons i històries fantàstiques de l'imaginari popular que em transmetia amb la seua versió lliure. Una infantesa que jo percep encara pròxima, malgrat la llunyania. Sí, la infantesa ha marcat la vida de ma tia Irene, i també la seua mort. No debades va expirar el dia de la nativitat de Jesucrist ―segons la tradició cristiana―, un altre ser paradigmàtic, la figura del qual ha estat manipulada per jerarques de sotana i capell. El pròxim 21 de gener, Irene Boïgues Sanfélix hauria complit 78 anys d'edat. Tota una vida, encara que massa curta per als que l'estimàvem. I com a creient, estava assabentada que eixe dia està dedicat a la màrtir romana Agnés, víctima de la persecució de l'emperador Dioclecià; una adolescent que demostrà un valor encomiàstic davant els seus botxins. El mateix valor exhibit per ma tia Irene al llarg de la seua vida.

Dèia Ovidi en l'obra poètica Tristia que “ante oculos errat domus, errat forma locorum” (“davant els ulls tinc sempre la meua casa i la imatge d'aquests llocs”). Davant meu sempre tindré els escenaris conviscuts amb ma tia Irene, la seua imatge inesborrable, quasi venerable, el somriure permanent i la seua mirada fixa sobre els llocs materials i immaterials, reals i imaginaris, que vam compartir: casa, paisatge, fantasies, persones i personatges, familiars i estranys ―a més, és clar, del llinatge―. No sé del cert si m'acostumaré al buit que deixa en mi la seua presència quotidiana, tot i que el seu record romandrà inseparable en tots els escenaris de la meua memòria. Quan contemple el cel estrelat pensaré que un d'aquests astres que brillen allà dalt serà el que ha encés ma tia Irene per a guiar-nos en la nit del temps. Per tots aquests escenaris, per tota aquella infància, pel coratge que m'has inspirat al llarg de la vida, pel teu calor i estima, i pel preat tresor que em deixes amb l'estimada presència dels teus fills i cosins meus (Rafa i Joan Aureli), néta i neboda (Raquel), nora (Adela) i nebots que sent també meus i teus (Clara i Lluís), i la teua germana (Juana), a més del teu espòs (Rafael). Per tot això, i per altres moltes coses més, gràcies, tia.

Víctor Mansanet i Boïgues

Simat de la Valldigna, 26 de gener del 2013