Irene Boïgues Sanfélix (1936-2013). FOTO: Arxiu família. |
Uns
versos del poeta Jaime Gil de Biedma retraten el ser humà habitant
en “un país delimitat per la propera costa de la mort i el
jardí de la infància”. I ben sovint, la infància se'ns
representa com un recurs al qual acudim en els moments més difícils,
potser per protegir-nos de les fatalitats o per retrotraure'ns a
l'initium ―l'origen―, als nostres primers records, les
nostres vivències preliminars, allò que ens marca per sempre, ens
identifica i ens forma com a sers. I d'ençà aquell començament de
la meua vida, ha estat sempre Irene, ma tia Irene, amb qui m'uneix un
afecte que va més enllà de la simple relació de parentiu i que
fermenta en els sentiments més arrelats a l'ànima.
Irene
s'encarna en l'escenari de la meua infància com l'essència d'un
present que es retroba amb el passat i es projecta cap al futur. Ara,
amb la seua desaparició física, s'esvaeix també una part del meu
món interior, d'eixa essència reveladora. Hem perdut la presència
d'un ser inoblidable, alhora que entranyable i irrepetible. Però no
tot mor, o almenys no mor per sempre. Ens queda la memòria fèrtil
d'aquella dona única que em va transmetre el calor d'una mare i la
complicitat d'una fidel companya, lleial amiga i model de
generositat, honestedat i qualitats humanes. Ma tia Irene era això,
“el dia ras i el sol de la infància”, que escriví Antonio
Machado, i al mateix temps, la joia, l'entusiasme, l'optimisme, la
complaença, la bondat, jovialitat, vivor; l'amabilitat superlativa,
la solidaritat, l'abnegació i la tendresa; al remat, tot manllevant
unes paraules de Fernando Pessoa, Irene era per a mi com “l'ànima
en què es reflecteixen totes les forces de l'univers”.
Un
dels trets característics de ma tia Irene, germana menor de ma mare,
va ser el coratge, propi d'una esforçada amazona, valenta i
agosarada, que va plantar cara, sense por, a totes les adversitats
que durant la seua existència van anar presentant-se-li. Un altre
tret va ser el torrent impulsiu de dona treballadora, sacrificada i
portadora dels valors que basteixen les heroïnes grecoromanes. Qui
no la recorda davant els fogons de la cuina del Casino de la Plaça,
un local que per ser més justos s'hagués d'haver anomenat Ca Irene?
Qui no la recorda d'ací d'allà, amb les mans sobre el volant del
seu Renault 5, trepitjant carreteres i camins, com una conductora
experimentada? I qui no la recorda encoratjant els uns i els altres
en els múltiples viatges col·lectius pertot arreu, plena de
vivacitat i entusiasme? Però sobretot Irene va ser una bona dona,
una dona digna d'un personatge del Vita Christi d'Isabel de
Villena, una dona que no només va nàixer femella, sinó que va
esmerçar tots els esforços per ser-ho, en el sentit que concedia a
aquest substantiu l'escriptora francesa Simone de Beauvoir. Una bona
dona i, a més, una magna mater.
Conserve
nombrosos escenaris en la memòria bastits amb la imatge de ma tia
Irene: ca la meua àvia Irene, el Pla de Corrals en els jorns de
l'estiu, el trenet que ens portava a Dénia o el Casino de la Plaça.
Espais d'evocació d'una infantesa ―la meua― que ella omplí d'afecte i estima, de somnis i alegria amb fantàstiques i emocionants aventures per mitjà de rondalles (Fanfanet i
Claudinet, Camot, La Quarantamaula), cançons i històries fantàstiques de l'imaginari popular que em transmetia amb la seua versió lliure. Una
infantesa que jo percep encara pròxima, malgrat la llunyania. Sí,
la infantesa ha marcat la vida de ma tia Irene, i també la seua
mort. No debades va expirar el dia de la nativitat de Jesucrist
―segons la tradició cristiana―, un altre ser paradigmàtic, la
figura del qual ha estat manipulada per jerarques de sotana i capell.
El pròxim 21 de gener, Irene Boïgues Sanfélix hauria complit 78
anys d'edat. Tota una vida, encara que massa curta per als que
l'estimàvem. I com a creient, estava assabentada que eixe dia està
dedicat a la màrtir romana Agnés, víctima de la persecució de
l'emperador Dioclecià; una adolescent que demostrà un valor
encomiàstic davant els seus botxins. El mateix valor exhibit per ma
tia Irene al llarg de la seua vida.
Dèia
Ovidi en l'obra poètica Tristia que “ante oculos errat
domus, errat forma locorum” (“davant els ulls tinc sempre la
meua casa i la imatge d'aquests llocs”). Davant meu sempre tindré
els escenaris conviscuts amb ma tia Irene, la seua imatge
inesborrable, quasi venerable, el somriure permanent i la seua mirada
fixa sobre els llocs materials i immaterials, reals i imaginaris, que
vam compartir: casa, paisatge, fantasies, persones i
personatges, familiars i estranys ―a més, és clar, del llinatge―.
No sé del cert si m'acostumaré al buit que deixa en mi la seua
presència quotidiana, tot i que el seu record romandrà inseparable
en tots els escenaris de la meua memòria. Quan contemple el cel
estrelat pensaré que un d'aquests astres que brillen allà dalt serà
el que ha encés ma tia Irene per a guiar-nos en la nit del temps.
Per tots aquests escenaris, per tota aquella infància, pel coratge
que m'has inspirat al llarg de la vida, pel teu calor i estima, i pel
preat tresor que em deixes amb l'estimada presència dels teus fills
i cosins meus (Rafa i Joan Aureli), néta i neboda (Raquel), nora
(Adela) i nebots que sent també meus i teus (Clara i Lluís), i la
teua germana (Juana), a més del teu espòs (Rafael). Per tot això,
i per altres moltes coses més, gràcies, tia.
Víctor
Mansanet i Boïgues
Simat
de la Valldigna, 26 de gener del 2013
2 comentaris:
Preciós...Salutacions des del carrer del Palleter de València de la família Toledo Mansanet .
Gràcies cosi
Publica un comentari a l'entrada