FINS QUAN "DIA DE LA DONA"

Article de Marc Cabanilles

Abans de començar, una petita introducció de perquè se celebra el 8 de març, el dia de la dona treballadora.

En 1911 a Nova York, va tenir lloc l'incendi d'una fàbrica tèxtil, on més de 140 dones, joves treballadores, van morir. Des d'eixe moment, es va començar a parlar sobre els aspectes legals dels drets de la dona. I es va proclamar: El dia internacional de la dona treballadora.

Per un succés semblant, ocorregut anys abans en una fàbrica de maquinària agrícola a Chicago en 1886, es va instaurar el dia del treball, que per cert, no va ser anomenat dia internacional de l'home treballador.

Dit açò, ja sabem que el 8 de març no van a faltar les felicitacions, de fet no dubte que tampoc falte l'home detallista que li regale roses a la seua esposa. Però, en veritat, no és del que es tracta aquest dia. Posats a fer alguna cosa en el que diuen "el dia internacional de la dona", el més adequat seria reflexionar, en comptes de commemorar no se sap molt bé que, ni felicitar no se sap perquè.

Reflexionem doncs.

La igualtat comença sent conscients que hauria de ser suficient un únic dia per a homes i dones: es diga Dia del Treball (un treball en igualtat de condicions, un treball compartit en les llars) o Dia de l'Ésser Humà (lliure i igual, sense importar on nasca, que color o altura tinga, com siga el seu sexe o en què déu crea). 

Seguisc reflexionant.

Però algú podrà dir: És que hi ha violència cap a les dones, que arriba fins a la mort.

Efectivament, així és. Com hi ha violència, en moltíssim altres aspectes, que també mata. La violència, en tot lloc, sempre s'exerceix sobre la part que "algú", decideix o considera que és més feble. I si observem la societat que ens ha tocat viure, trobarem una sèrie de característiques (masclisme, capitalisme, competitivitat, productivitat, insolidaritat) amb un punt en comú: La necessitat de tenir sempre una part feble.

En una societat masclista, la dona apareix com més feble que l'home, violència sobre ella, doncs.

En una societat capitalista, els treballadors i treballadores apareixen com més febles que el capital, violència sobre ells i elles, doncs.

En una societat competitiva, xiquets/tes, ancians/nes malalts/tes són la part feble i prescindible, violència doncs sobre tots ells.

En una societat productivista, aurats/des, pobres, captaires, marginats, són la part feble, violència doncs cap a ells.

En una societat generacionalment insolidària, el medi ambient és una part feble, violència doncs cap a ell.

Al meu entendre, haurien de desaparèixer els dies del xiquet, de l'arbre, del medi ambient, de la dona .... i començar a lluitar perquè desaparega la discriminació cap als/les "febles": Siguen dones, xiquets, ancians, malalts, aturats, treballadors, o el medi ambient. Una lluita de 365 dies a l'any, no de dies solts en què cada grup dels "febles", es mobilitza separadament de la resta de "febles", i així ens va.

Perquè lluitar per separat, acaba desvirtuant els objectius.

I el Dia de la Dona és un bon exemple. Exceptuant una minoria conscient, activa i mobilitzada, un gran percentatge de persones, desconeix l'origen d'aquesta celebració, que per a molts s'ha convertit en una forma més de tractar a les dones de pobretes i buides, pensant que amb regalar xocolata, flors o joies, una vegada a l'any (o tots els dies, seria el mateix), és suficient perquè queden contentes, oblidant que segueixen guanyant menys que els homes, que se les castiga per ser fèrtils, oblidant que moltes vegades han de suportar actituds inadequades de part, no solament de caps, sinó de simples companys, que les taxes de violència i feminicidis segueixen sent altíssimes, que no es poden vestir molt sexy perquè "camines buscan que et criden coses o et violen", amb la llibertat sempre pendent d'un fil, com en el cas de l'avortament, oblidant que segueixen sent majoritàriament excloses dels alts càrrecs, ... i un llarguíssim etcètera

Tot i sent conscient de tot açò, crec que en el Segle XXI és absurd "celebrar el dia de la dona" perquè açò suposa per si mateix, discriminació de gènere, doncs només cal veure que es tracta d'un dia replet d'un aprofitament comercial i publicitari que a estones produeix nàusees.

Es podrà dir que va ser l'ONU qui en 1977 va instaurar oficialment el 8 de març com a dia de la dona, però sabent com se les gasta l'ONU, que decisions ha pres i quina és la seua trajectòria, no hauria de ser una qüestió d'orgull.

Per a tenir alguna cosa que celebrar, abans hauríem de lluitar, i perquè eixa lluita tinga alguna possibilitat d'èxit, "els/les febles" hauríem d'organitzar-nos, i de forma conjunta abordar un canvi radical en la societat, canvi que ens permeta deixar de "celebrar" d'una vegada per sempre, tant dia del....... feble.

Perquè si la societat no canvia, per molt que ens obstinem a celebrar "dies de ....", l'ambient seguirà sent hostil, la desqualificació seguirà sent habitual, les decisions seguiran sent injustes i la cultura dominant, violenta.

Així que, 104 anys després de la tragèdia de Nova York, la celebració segueix pendent