Article de Marc Cabanilles
Abans de començar, una petita
introducció de perquè se celebra el 8 de març, el dia de la dona treballadora.
En 1911 a Nova York, va tenir
lloc l'incendi d'una fàbrica tèxtil, on més de 140 dones, joves treballadores,
van morir. Des d'eixe moment, es va començar a parlar sobre els aspectes legals
dels drets de la dona. I es va proclamar: El dia internacional de la dona
treballadora.
Per un succés semblant, ocorregut
anys abans en una fàbrica de maquinària agrícola a Chicago en 1886, es va
instaurar el dia del treball, que per cert, no va ser anomenat dia
internacional de l'home treballador.
Dit açò, ja sabem que el 8 de
març no van a faltar les felicitacions, de fet no dubte que tampoc falte l'home
detallista que li regale roses a la seua esposa. Però, en veritat, no és del
que es tracta aquest dia. Posats a fer alguna cosa en el que diuen "el dia
internacional de la dona", el més adequat seria reflexionar, en comptes de
commemorar no se sap molt bé que, ni felicitar no se sap perquè.
Reflexionem doncs.
La igualtat comença sent
conscients que hauria de ser suficient un únic dia per a homes i dones: es diga
Dia del Treball (un treball en igualtat de condicions, un treball compartit en
les llars) o Dia de l'Ésser Humà (lliure i igual, sense importar on nasca, que
color o altura tinga, com siga el seu sexe o en què déu crea).
Seguisc reflexionant.
Però algú podrà dir: És que hi ha
violència cap a les dones, que arriba fins a la mort.
Efectivament, així és. Com hi ha
violència, en moltíssim altres aspectes, que també mata. La violència, en tot
lloc, sempre s'exerceix sobre la part que "algú", decideix o
considera que és més feble. I si observem la societat que ens ha tocat viure,
trobarem una sèrie de característiques (masclisme, capitalisme, competitivitat,
productivitat, insolidaritat) amb un punt en comú: La necessitat de tenir
sempre una part feble.
En una societat masclista, la
dona apareix com més feble que l'home, violència sobre ella, doncs.
En una societat capitalista, els
treballadors i treballadores apareixen com més febles que el capital, violència
sobre ells i elles, doncs.
En una societat competitiva,
xiquets/tes, ancians/nes malalts/tes són la part feble i prescindible,
violència doncs sobre tots ells.
En una societat productivista,
aurats/des, pobres, captaires, marginats, són la part feble, violència doncs
cap a ells.
En una societat generacionalment
insolidària, el medi ambient és una part feble, violència doncs cap a ell.
Al meu entendre, haurien de
desaparèixer els dies del xiquet, de l'arbre, del medi ambient, de la dona ....
i començar a lluitar perquè desaparega la discriminació cap als/les
"febles": Siguen dones, xiquets, ancians, malalts, aturats,
treballadors, o el medi ambient. Una lluita de 365 dies a l'any, no de dies
solts en què cada grup dels "febles", es mobilitza separadament de la
resta de "febles", i així ens va.
Perquè lluitar per separat, acaba
desvirtuant els objectius.
I el Dia de la Dona és un bon
exemple. Exceptuant una minoria conscient, activa i mobilitzada, un gran
percentatge de persones, desconeix l'origen d'aquesta celebració, que per a
molts s'ha convertit en una forma més de tractar a les dones de pobretes i buides,
pensant que amb regalar xocolata, flors o joies, una vegada a l'any (o tots els
dies, seria el mateix), és suficient perquè queden contentes, oblidant que
segueixen guanyant menys que els homes, que se les castiga per ser fèrtils,
oblidant que moltes vegades han de suportar actituds inadequades de part, no
solament de caps, sinó de simples companys, que les taxes de violència i
feminicidis segueixen sent altíssimes, que no es poden vestir molt sexy perquè
"camines buscan que et criden coses o et violen", amb la llibertat
sempre pendent d'un fil, com en el cas de l'avortament, oblidant que segueixen
sent majoritàriament excloses dels alts càrrecs, ... i un llarguíssim etcètera
Tot i sent conscient de tot açò,
crec que en el Segle XXI és absurd "celebrar el dia de la dona"
perquè açò suposa per si mateix, discriminació de gènere, doncs només cal veure
que es tracta d'un dia replet d'un aprofitament comercial i publicitari que a
estones produeix nàusees.
Es podrà dir que va ser l'ONU qui
en 1977 va instaurar oficialment el 8 de març com a dia de la dona, però sabent
com se les gasta l'ONU, que decisions ha pres i quina és la seua trajectòria,
no hauria de ser una qüestió d'orgull.
Per a tenir alguna cosa que
celebrar, abans hauríem de lluitar, i perquè eixa lluita tinga alguna
possibilitat d'èxit, "els/les febles" hauríem d'organitzar-nos, i de
forma conjunta abordar un canvi radical en la societat, canvi que ens permeta
deixar de "celebrar" d'una vegada per sempre, tant dia del.......
feble.
Perquè si la societat no canvia,
per molt que ens obstinem a celebrar "dies de ....", l'ambient seguirà
sent hostil, la desqualificació seguirà sent habitual, les decisions seguiran
sent injustes i la cultura dominant, violenta.
Així
que, 104 anys després de la tragèdia de Nova York, la celebració segueix
pendent
3 comentaris:
Te raó Marc, el dia de la dona, mes que celebrar res, es una oportunitat per a denunciar, prendre consciència i millorar les condicions de la dona de la que tenim molta responsabilitat i culpa tots els homes.
Segur que a Simat la cosa ha quedat en una misa i una picaeta. Grandios.
Tret de la web municipal:
1. L’Associació d’Ames de Casa junt a la Regidoria de La Dona, fa saber que el proper dissabte, dia 7, es celebrarà el «Dia de la Dona». A les 11:45h sortirem de la Casa de la Cultura acompanyades per la dolçaina i el tabalet, per anar a La Capelleta de la Mare de Déu, a la celebració de la missa que serà a les 12:00h. Després hi haurà un vi d’honor al Bar Ramonet
Publica un comentari a l'entrada