COM UNA ROSA DE MAIG (IN MEMORIAM, FÀTIMA SERRA ALTUR)



Fàtima Serra. FOTO: EUPV.

Cantava Pablo Neruda en un dels seus poemes: “Podrán cortar todas las flores, pero no podrán detener la primavera”. L'infortuni, el destí més cruel i la despietada injustícia amb la qual fustiga la vida alguns sers humans, ens ha tallat de soca-rel la vida de la nostra amiga, la nostra companya, la nostra còmplice i benvolguda Fàtima Serra Altur. Però eixe mateix destí, implacable i malèfic, no ha pogut detindre la primavera del seu record que ha florit enmig de la nostra memòria com una rosa de maig regada amb la força de l'amistat. Sí, sentim el buit de la seua absència, la grisor d'un paisatge sense aquell somriure que ens dedicava cada dia.

L'adversitat s'ha manifestat davant nosaltres amb el rostre més ferotge i ha resolt capritxosament condemnar-nos a provar l'amargor de qui de sobte, en plena joventut, se'n va. Sent de veres com una cosa es desprén de mi, però una altra s'arrela per a brollar i créixer en una part consubstancial del meu ser: la memòria. Perquè ací estem nosaltres per a donar testimoni de Fàtima, per a instal·lar la seua imatge en el nostre petit imaginari col·lectiu i sembrar la llavor del seu record sobre la terra en guaret que ens prepara la llum de la seua imatge. Però què hem de fer per davallar eixa claror? És clar que no podem abastar els estels, però Fàtima il·lumina el camí que ens du envers la infinitud còsmica.

Fàtima ens ha llegat el seu cor per bategar junt amb el nostre; ha creat en nosaltres un univers bastit amb els més nobles sentiments i ens ha premiat amb la seua mirada joiosa, la seua càlida tendresa, la seua amistat i la seua senzillesa; ens ha brindat el coratge d'una dona treballadora compromesa amb un ideal per mitjà del qual manifestem la nostra peculiar manera de transformar el món i, sobretot, el nostre poble. “No tindreu mai el poder”, ens han dit sovint. I nosaltres pensem que tenen raó; no ens tempta massa el poder perquè corromp i desvirtua la realitat, com demostra l'actualitat farcida de polítics corruptes, gentola sense escrúpols i dirigents socials encegats pel mateix poder, ja siga gran o menut. Tanmateix, ha valgut la pena intervindre i influir, encara que siga modestament, per a millorar la vida dels veïns i veïnes —i per despertar-ne la consciència crítica—. En aquest sentit —potser l'únic sentit que té sentit—, alguna cosa hem fet, alguna consciència adormida hem despertat, alguns ulls hem obert. I Fàtima ha contribuït a eixa causa.

Ara bé, el més important, per damunt de la ideologia que ens ha fet còmplices d'Esquerra Unida, de propostes i utopies, d'afanys nobles o ingenus, ha estat guanyar l'amistat i l'estima de Fàtima, disfrutar de la seua companyia, rebre l'impuls del seu alé i el calor de la seua mà estesa quan més ho necessitàvem. I en tot això, reconeixem la seua qualitat humana, la seua bondat, la seua dignitat com a dona i com a mare, una dignitat que l'ha feta si cal més feliç i més lliure. Generosa i humil, Fàtima ens va commoure pel valor que demostrà en la terrible batalla lliurada contra el destí —per què a ella?, ens preguntem encara abatuts pel dolor de la seua pèrdua els familiars més pròxims—. Injust i cruel destí que ha volgut provar també el valor inestimable d'uns pares, d'una germana i d'un germà l'afecte dels quals van alleujar-la en els moments més difícils.

Ella ens llega l’exemple de la seua vida, truncada per una malaltia traïdora. Ens deixa la seua figura juvenil gravada en la nostra retina. I ens regala una existència que, tot i haver estat massa curta, ha estat rica en vivències i es projecta cap al futur per mitjà de la imatge viva de la seua filla, Laia, que esclata com una rosa de maig perquè, d'aquesta manera, mai no s'ature la primavera i puga eixir cada nit el sol.

Gràcies, Fàtima, per la teua amistat. Gràcies per la teua integritat. Gràcies per ser sincera i pel teu somriure amable. Gràcies per ensenyar-nos a ser còmplices de la llibertat. Gràcies perquè has acudit quan t'hem cridat. Gràcies pel teu coratge. Una i mil milions de gràcies per haver estat al nostre costat, per ser part de nosaltres. Gràcies perquè de tu hem aprés moltes coses. Gràcies per estimar-nos. T'estimem. Has marxat per a quedar-te entre nosaltres per sempre. Gràcies.

 

Víctor Mansanet i Boïgues

Com una rosa de maig

La floració de la tendresa

ha esclatat en mi el desfici

de ta sobtada absència en el solstici

de la més ardent flama encesa.

En tu consagre nostra revolta

de guerrillers agosarats

i invente versos sagrats

enmig la boira que ens envolta.

I la veu en el clam com un raig

que no cessa d'invocar el teu nom,

puny enlaire, que en mi es fon,

Fàtima, com una rosa de maig.

Víctor Mansanet i Boïgues