Gràcies a la meua estada a l’Argentina,
he tingut l'oportunitat d’escoltar directament, a alguna de les persones que en
el seu moment es van querellar davant la justícia argentina contra els crims
del franquisme.
En les seues cares no he vist cap
odi, cap rancor, cap set de venjança, cap afany de persecució. Per contra, es
lamenten de l'abandó que han patit durant tots aquests anys de democràcia, de
la indiferència dels qui pretenen mirar cap a un altre costat, com si res
haguera passat, la desesperança de veure que la seua vida s'acaba sense que
s'haja fet justícia als seus pares, a les seues mares, als seus avis, als seus
germans, als seus amics ……
Segurament, molts dels que veuen la
situació des de fora, o que no es van veure afectats ells mateixos per la
repressió, pensaran que ja han passat molts anys, que els culpables ja van
morir o són ancians, que es deixen de remoure estes històries, que a hores
d'ara ningú hauria d'anar a la presó per coses que passaren fa anys….
Els qui pensen d'esta manera, jo els
dividiria en dos grups. Els que van de bona fe, en aquest cas, simplement és
que no han entès res. I els no van de bona fe, el que clarament intenten, és
ocultar la història i que moltes coses caiguen en l'oblit.
No s'adonen que no és important que
algú vaja a la presó. L'important no és condemnar a una persona que avui puga
tenir 80 o 90 anys. El que importa de debò, per la seua gravetat, és que
l'herència del franquisme segueix viva, i les seues manifestacions s’estenen
lliurement per una societat que es diu democràtica, però que viu encara
acomplexada. Cada dia, estem assistint a un augment de salutacions i símbols
feixistes, acompanyats de l'ús de la violència verbal o física. I per si açò
fóra poc, ens trobem a membres del PP, restant gravetat a l'assumpte, quan no
disculpant als seus autors amb l'excusa que són joves i que no saben el que
fan. Açò és el que passa ací mentre la resta del món civilitzat intenta frenar
aquest auge feixista, tan volgut pels actuals dirigents del PP.
Ens demanen que OBLIDEM amb l'excusa
de la reconciliació. Però en realitat, volen que oblidem per a arribat el
moment, quan es donen les circumstàncies adequades, tornar a repetir el que ja
va passar.
I per açò són tan importants
aquestes denúncies del franquisme. Per a que els qui ho van viure no ho
obliden, i els qui no ho van viure, que coneguen el colp d'estat, la guerra que
va provocar i els 40 anys de dictadura que li van seguir.
Els qui han posat la denúncia són taxats
de “traïdors” a la pàtria. Però eixos que s'omplen la boca amb la paraula
“pàtria”, haurien de tapar-se-la amb fang i morir-se de vergonya en veure que
siga un altre país, en aquest cas Argentina, el que haja engegat els mecanismes
per a fer justícia.
De quina pàtria parlen?
Potser de la pàtria del silenci, de
l'exili, de la indignitat, que els seus antecessors van instaurar amb un colp
d'estat i que van mantenir a força de reprimir als qui no estaven d'acord?
O és la pàtria de les més de 100.000
fosses comunes, escampades per cunetes i descampats, i on estan tirats com a alimanyes
les restes d'els qui es van oposar a la barbàrie?
O serà la pàtria dels més de 30.000
bebès robats?
O per no anar tan lluny en el temps,
potser serà la mateixa pàtria que tira a la gent de les seues cases mentre els
banquers i especuladors que van provocar eixa ruïna se’n van de “rositas”
muntats en l'euro.
O més bé, es refereixen a eixa
pàtria que fa lleis perquè malalts de càncer o leucèmia s'hagen de pagar gran
part del seu tractament. La patria que deixa als xiquets sense menjadors
escolars, transports i mestres. La que davant la pobresa creixent, ens diu que
l'únic remei és practicar la caritat.
Ho sent molt per eixos “patriotas”,
però a hores d'ara, en aquest moment, la meua pàtria es diu Argentina, un país
que ja va jutjar als seus dictadors, als seus repressors, als seus torturadors
i que ara està posant els mitjans perquè cap frontera, i menys encara cap
“pàtria”, supose un impediment perquè es faça justícia. No hi ha cap ciutadà o
ciutadana ací a l’Argentina que no mostre la seua sorpresa i estupor quan
s'assabenta que Espanya és l'únic país del món on es nega qualsevol tipus de
justícia, fins i tot la de donar enterrament digne a uns familiars afusellats o
torturats fins a la mort per una dictadura pronazi.
Mai com ara, m’han agradat tant els
tangos “arrabaleros” que se senten per qualsevol cantonada de Buenos Aires.
