SENSE PANY NI FORRELLATS

Article de Marc Cabanilles

Manifestacions per qualsevol lloc. Treball que anirà a menys i protestes que aniran a més. Serveis baix mínims i que caldrà tornar a pagar (ja es paguen amb els impostos). Abandó a la seua sort d'els qui no puguen seguir la marxa (aturats, els que no poden pagar la hipoteca, malalts, …).

Açò és el que porta donar tot el poder (Per ignorància?, Per "castigar"? Per deixadesa? Per una foto bonica? Per un programa electoral molt bé redactat? Per …? ) a uns cacics, camuflats de demòcrates, que només pensen a destrossar tot allò públic, amb cura que açò no rebente, per a poder seguir traient beneficis privats.

I encara està per veure fins on són capaços d'arribar.

De moment ens veiem amb reculades de 50 anys en drets laborals, socials, individuals....

Persones cobrant, amb molta sort, al voltant de 1000 euros (ja volgueren molts en el camp eixos 1000 euros mensuals) havent de pagar part de la sanitat, l'educació dels seus fills o fent cabrioles per a pagar la hipoteca del que pretenien que algun dia fóra la seua casa.

Un país on no hi ha lloguers socials, on no existeix una renda mínima d'inserció, on els dependents són abandonats a la solidaritat i cura de les seues famílies...

Un país on es tendeix a l'exhibicionisme de les grans obres horteres-faraòniques, mentre cada dia augmenta el nombre d'aturats.

Un país que diu no tenir diners per a coses bàsiques, però que permet que la secta catòlica no pague la contribució urbana (l’IBI) per les seues immenses propietats (diversos centenars de milions d'euros), i als quals damunt paguem el sou de milers de capellans i bisbes.

Un país on fins als membres de la casa real, que ja de per si mateix poden viure sense treballar, es dediquen als més tèrbols negocis per a seguir augmentant patrimoni.

Un país on els ex presidents, a més del sou vitalici, amb dret a oficina, cotxe, xofer i secretària, es poden dedicar als negocis privats aprofitant una influència i un poder que és del poble, perquè ha eixit dels vots, dipositats d'un en un en l'urna.

Un país que es permet el luxe de gastar un dineral per a preparar gent amb alta qualificació (metges, enginyers, investigadors...), i que després tenen que emigrar a altres països per a poder viure.

Un país on el superflu (la “brillantina”, l’enxufisme i tot allò més ordinari) té molt més valor i t'obri moltes més portes que allò més fonamental (l'honradesa, el sentit comú, el treball ben fet).

Un país on a vista de tots, s'està intentant desmantellar tot el que siga públic, per a instaurar una espècie de llei de la selva on només triomfen els més poderosos, bé siga per tenir més diners, per acaparar el poder o simplement per ser amic de ….

Siga el que siga, la veritat és que aquest vaixell està en mans d'un grapat d'indesitjables que amb democràcia han aconseguit tindre més poder del que ja tenien en els “bons” anys del franquisme.

I el que és més increïble: Mentre tot açò està passant, han aconseguit que les gaseles es fiquen voluntàriament en la gàbia dels lleons, o siga, que tot el que estan fent, ho fan gràcies als vots que la pròpia ciutadania els ha donat.

Als qui protesten i es manifesten, se'ls anomena pejorativament de "antisistema", però avui més que mai, ser “antisistema” és un elogi: Cal lluitar contra el "SEU SISTEMA", cal combatre tots els seus tumors, cal destruir els seus embornals i fer drenatges nous.

Llevat que ja hàgem acceptat viure de per vida ( la nostra i la d'els qui vénen per darrere) amb la por i la resignació ficats fins als ossos.

És veritat que el PP s'ha ficat a casa trencant la porta a patades, però açò no li ha sigut molt difícil, perquè no cal oblidar que el PSOE va deixar la porta sense pany, sense forrellats i quasi sense frontisses.