El professor Vicent Martínez Sancho, premi Estel 2011 atorgat per EU Safor-Valldigna, ens ha donat una nova mostra de la seua fecunditat literària i del seu compromís polític i social amb la Valldigna amb una nova publicació, "La memòria dels Absents" (Editorial Albatros), una mena de repàs a la història política recent de la Valldigna i als principals esdeveniments d'una etapa compresa entre els anys 1960 i 2002.
Martínez Sancho, autor també de diverses publicacions i assajos científics, és una persona que ha destacat i destaca en la lluita democràtica, el valor cívic, la consciència nacional i lingüística i la justícia social, valors que amb bon criteri el van fer acreedor del premi Estel.
La publicació de "La memòria dels absents" i el temps que ha dedicat a recopilar tota la documentació inclosa al llibre no fan més que ratificar les seues qualitats i el seu compromís.
El també expresident d'Acció Cultural és una de les persones més documentades en la història política de la Valldigna, en bona part perquè ha estat protagonista, i també perquè s'ha preocupat pacientment de conservar documentació.
El rigor és inqüestionable, tot i que té algunes llacunes quan òbvia en l'apartat dedicat al naixement de la UPV a Simat que la fundació d'esta formació a Simat va ser obra exclusivament de Secundí Mollà i Gerard (Guerau) Cabanilles, ambdós militants aleshores, i que el primer cap de llista, Vicent Ribera, ho va ser per oferiment directe i personal de Gerard Cabanilles. És cert que persones com el propi Martínez Sancho, Ferran García i Rafael Mogort, als qui Martínez Sancho atribueix la implantació de la UPV a Simat, van donar forma i sentit amb la seua implicació i van contribuir de manera determinant a que aquell primer acte de rebeldia política a Simat es traduira en dos regidors a l'Ajuntament l'any 1987. I no és que Secundí Mollà i Gerard Cabanilles es senten ara especialment orgullosos d'haver implantat aquella formació política a Simat, perquè l'evolució posterior d'aquest partit, sobretot a l'àmbit local, els va portar a demanar la baixa a finals dels anys noranta.
No obstant, la documentació que aporta l'autor i que reprodueix a la publicació fa reviure amb gran fidelitat aquella etapa, com ara els butlletins, i les enquestes en periodes electorals. La primera vegada que es va demanar l'opinió dels veïns a Simat ho va fer la UPV en la campanya de les municipals de 1987 i va ser idea de Martínez Sancho. Era la primera vegada que s'introduïa la tècnica del sondeig a Simat.
El llibre està a la venda a Simat a l'establiment Les Graes al preu de 21 euros.
18 comentaris:
Si entenc bé, em voleu convencer de que Vicent Martínez s'ha equivocat a l'hora de contar qui va fundar la UPV.????????
Home jo no se com va ser eixa història, però uns dels dos no s'ajusta a lo que realment va passar: O l'autor del llibre o els que diuen foren els fundadors.
Em costa creure que una persona com Vicent Martínez, tinga cap interes de no contar els fets tal con foren.
Unes observacions sobre el llibre de Vicent Martínez Sancho “La memòria dels absents”, per una persona que sí se l’ha llegit. De fet, el tinc davant de mi.
1. “La memòria dels absents” abraça 41 anys, entre 1962 i 2002, ambdós inclosos. En ell es parla des dels arbres de la Font Menor, fins als intents de restauració del Clot de l’Horta, tot passant pel primer escrit reivindicant el Monestir, l’Associació d’Amics de la Valldigna i la major part dels fets polítics més importants esdevinguts a la Valldigna en tan ample període de temps. El redactor de l’Arc Iris, però, comentant el llibre sembla que no se n’assabentat ja que només parla d’uns fets sense importància respecte la resta que hom pot llegir al llibre. I per què parla només de Secundí Mollà i de Gerard Cabanilles que segons l’escrividor de l’Arc Iris són els que van fundar la UPV a Simat? Només hi ha una explicació: “Vanitas vanitatis et omnia vanitas”.
2. En cap de lloc del llibre l’autor diu que Rafael Mogort va implantar la UPV a Simat.
3. Quan l’escrividor afirma “••• van contribuir de manera determinant a que aquell primer acte (la cursiva és meua) de rebeldia política a Simat es traduira en dos regidors a l’Ajuntament l’any 1987”, sembla ignorar que Martínez Sancho ja duia 25 anys d’activisme cívic, tant als pobles com a la Universitat. Altra vegada no cap altra explicació: “Vanitas vanitatis et omnia vanitas”.
4. És obvi que el redactor d’Arc Iris no s’ha llegit el llibre. I és una llàstima, perquè és molt educatiu.
És molt bonic erigir-se en el repartidor d'importància per als fets. Quins fets són importants i quins no ho són? O quins són més i quins menys importants? Qui reparteix la importància? Què és més important, la fundació de la UPV o els arbres de la Font Menor? Cadascú valorarà els fets en funció de la intensitat amb la que els va viure. Si és que els va viure.
El redactor de l'Arc Iris no s'haurà llegit el llibre però jo sí, i sense desmeréixer la tasca recopiladora de l'autor, faig en falta esdeveniments que per a mi sí van ser importants: no es diu res de que la CNT, als anys 80 va arribar a tindre 12 militants a Simat (el tio Polo, Salvador el Rullo, José el germà de Jeremietes, Nardo el tio de Inés, Jesús de Colastica, Vicent Macao, Fonsilles, José Luis l'Arener, Fidel el Maño, el pare de Gorrita i Marc el trigo), i que arribàren a fer un mitin a les escoles del "Grupo" (amb drap roig-negre penjat a les reixes) que es va omplir de gent (jo encara tinc la sol.licitud que aleshores vaig fer al "Govern Civil").
Tots els mesos distribuiem 12 exemplars del diari Solidaritat Obrera i estàvem coordinats amb l'altre grup de la CNT de Tavernes (també desaparegut), que ens reuniem al Bar Rata. I per cert, el primer crit reivindicant el monestir es va llançar durant una manifestació antiOtan a Simat l'any 1986 tot just quan la manifestació passava per davant del monestir.
Per a vergonya dels qui ara dirigeixen el Bloc de Simat, es bo saber qui va implantar la UPV.
Vanitatis i òsties, si els qui van portar UPV a Simat van ser Mirla i el Triguet, doncs van ser ells i punt. El que passa és que a l'actual clec del Bloc li molesta immensament que el seu partit tinguera uns inicis nobles i honestos a Simat, i que finalment haja quedat en el que ha quedat.
Vanitats? No crec que haver portat el Bloc a este poble siga un motiu per vanagloriar-se. De segur que Secun i Gerard renunciarien de bon grat a eixe honor.
quina gent més "lianta", l´home ha escrit un llibre ben documentat i segurament com en tota historia hi hauran fets que cada un els va viure de manera diferent, no es mal tindre altra visió dels fets, el que si es mal es tirar per terra tot allò que a tu et sembla diferent. La democràcia et dona dret a poder expressar els teus ideals i L´educació t´ensenya ha fer-ho sense menys prear a ningú.
Quanta polvora mal gastada dies abans d´una vaga general justa i necessaria. I ells se´n ixen de rositas mentre vosaltres discutiu... ells riuen riuen i res no diuen.
Desprès de llegir el llibre de Vicent Martínez Sancho i, abans d'anar a treballar, l'única cosa que puc dir és:
Moltes gràcies Vicent pel que has fet pel poble de Simat!
Moltes gràcies per recordar-nos a totes aquelles persones que la Història escrita havia oblidat!
Ego iam cognovit quod in Simat habebat optimum "philologis" qui locutus scientiae in Valencie sine semper scribens in lingua nec studuit. Nunc mirum magis ad quod est copia commentator qui non legitur librorum. Gratulatione, hoc est quod sequitur ab hac libro, "memoria Absent" per Professor Martinez Sancho.
que listo eres, ta mare estarà molt desvanida de tu.
Ha, ha, ha.
Al de les 0:03
Jo vaig estar en eixe mitin de la CNT en el grupo (per cert crec que va ser l'any 1978 o 79),i m'enrecorde bé d'un detall: Hi havia un cartell a la paret que posava "PROHIBIT FUMAR",i davant de mi, Ramón de Rosico (que ja ha faltat), li va comentar a Marc el Trigo "xe jo pensava que els anarquistes no prohibien res".
El Trigo li va contestar "Ramón, tens raó" i tot va acabar en un somriure.
Simplement és una anècdota
Estic acabant de llegir el llibre que qualificaria de molt clar i dur, de vegades massa, ja que algunes persones que conec, i en són prou poden eixir mal parades, o potser volien tenir en la intimitats uns record que són notòriament públics. És un treball rigorós, com tot allò que fa el professor i que jo li conec, on Vicent conta i valora els fets ocorreguts durant els quaranta últims anys del segle passat aproximadament-1960-2002. Més o menys perquè ell afirma que el temps és relatiu. He aprés i reviscut alguns records delebles gràcies al magnífic estil literari de l’autor. Llàstima que tot el que és bo s’acabe. Gràcies Vicent.
Publica un comentari a l'entrada