Podríem ben bé dir que ell se n'ha anat per a quedar-se. Que la seua marxa, no per inesperada, fa que n'estem més prop i que sentim darrere nostre l'alé del seu enyor. Que omplirem la seua absència sobtada amb una mena de presència immarcescible. Que la seua imatge s'enlaira en la immensitat del nostre món minúscul, casolà i estrany, i que el seu desfici vital es transforma en la força motriu que engega la memòria col·lectiva. Que sempre serà ací, enmig d'aquesta gent que són -que som- la seua gent que habita l'espai infinit de la imaginació per sota els estels que il·luminen el camí que ens apropa a ell. Perquè ell ha estat una referència entre nosaltres, una referència bastida amb la qualitat humana, la bonhomia i la senzillesa d'un ésser fantàstic. Ah, sí, ell! José Luis Ripoll Martínez, o simplement, Pepe Luis. L'amic, el familiar, el veí, el nostre còmplice i quasi una senyal d'identitat. L'ésser que tothom estimava i que formava part indissoluble del paisatge immediat.
Fatídica boira que no deixa veure la lluïssor de la mirada. Oh lluna! amb la qual la nit desficiosa atia el foc de la flama encesa i animada que ens des(p)ulla. I tanmateix ell, caminà entre dos fosques enmig d'aquella trista hora forassenyada. L'atzar va eixir a l'encontre d'aquell instant just per a emportar-se l'amic. O per a furtar-nos-el, tant se val. I així, de sobte, es va fondre l'ànima en la terra, ran el seu poble, aquest poble -el nostre- que no era, per a ell ni per nosaltres, una raça, ni una nació, ni una ideologia, ni tan sols uns costums, sinó una manera de viure. La nostra manera de viure, i amb ella, la de Pepe Luis desfilant davant nostre a tota pressa. Impulsiu i sempre complaent, igual que un arlequí de la commedia dell'Arte (al capdavall, la vida és una comèdia en aquest teatre món).
 |
| Pepe Luis en la seua última representació teatral el 10-3-2013. FOTO: ACAIS |
Saber florir
Per damunt de les llàgrimes relliscoses, de l'ombra ingrata i la follia nocturna, de l'adéu etern per sempre jamai, està la sàvia manera de saber florir, sí, de saber florir a temps abans de marxar, encara que siga marxar per a quedar-s'hi. "Quina tristor, no saber florir", cantava Fernando Pessoa. Quin goig guarnir el temps que fuig amb un ram de roses roges o un manoll de flor de taronger, pètals de gesmil i fulles de llorer. Quina joia endevinar la presència del meu amic entre les gotiues perfumades de la pluja primaveral i el sabor a canyamel. Sentir la dolçor, tastar l'olor. Que no és aquesta una primavera d'absències? I de certituds. Oh, sí, és cert, que aquesta verosimilitud inverosímil fa creïble la mort incommutable, inútil, recòndita i arbitrària que s'abalançà sobre ell.
Crec en el que percep, en el que somie, en el que és i el que no és. En el que tinc i no tinc. En el que faig, refaig i desfaig. O sincerament, no hi crec. Només sé que Pepe Luis s'està entre nosaltres encara que no hi és, i que estén la mà per a abastar el somni que va fer d'ell un home lliure. Totalment lliure. I sobre aquest afany de llibertat, en el seu flux d'independència, va saber construir l'univers fantàstic del qual ens va fer còmplices i partíceps. Amic, company, cosí i estimat Pepe Luis. Bon vent i barca nova!
Víctor Mansanet i Boïgues
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada