EL FIL ROIG I NACIONALISTA DEL PAÍS VALENCIÀ

UN ARTICLE DE VÍCTOR MANSANET I PERE ALBEROLA

Dirigents de Nacionalistes d'Esquerres


Tot i que Nacionalistes d’Esquerres, com a corrent d’Esquerra Unida del País Valencià (EUPV), té només un any, som conscients que l’impuls i la solidesa del projecte la devem al fet de ser humils continuadors de les lluites d’aquells valencianistes d’esquerres que ens precedeixen en la història recent del nostre país. En aquesta data històrica del 25 d’Abril, volem recordar aquest fil roig i nacionalista que ens uneix a ells i l’esperança compartida de viure algun dia en un País Valencià lliure i socialista o, com a mínim, més just i sostenible.
El 24 d’abril de 1930 va nàixer l’Agrupació Valencianista Republicana (AVR) amb el següent plantejament: els “ideals de la llibertat valenciana” només es poden realitzar en una República. Naixien, doncs, ben diferenciats d’alguns “regionalistas valencianos”, com ells els definien, i reclamaven “el reconeixement de la plena personalitat del País Valencià”; la desaparició de les províncies i la implantació de la comarcalització; el concert econòmic, etc. Com a federalistes recordaven que “dins la Península Ibèrica hi ha diversos pobles, caracteritzats per la història, la psicologia, els costums, la llengua i l’economia”. “Per voler desconèixer esta realitat —es lamentaven—, la política espanyola sembla una cosa buida (...) que han inventat els polítics madrilenys”.
Cal recordar que l’AVR evolucionà el desembre de 1935 cap al nou Partit Valencianista d’Esquerra, els dirigents del qual se sumaven a les reivindicacions socials dels “nuclis obreristes, la tendència esquerrana, socialitzant o socialista dels quals no negue els principis bàsics de la nostra personalitat nacional”. El 24 de juliol de 1936, Francesc Soto, regidor de l’Ajuntament de València d’aquesta formació, deia en el Ple de la Corporació: “Bastarà que junt amb la bandera de la República i la bandera roja, estiga la valenciana (...); els valencianistes només estaran al costat del poble i al costat dels organismes d’esquerres”. El juliol de 1934 havia nascut Esquerra Valenciana, formació integrada en el Front Popular que va dur Vicent Marco Miranda a obtenir l’escó de diputat en les Corts Espanyoles el febrer de 1936. L’alt grau de maduresa política que va assolir Esquerra Valenciana està reflectida en la idea segons la qual l’Estat ha de quedar “transformat per mitjà de successives etapes històriques en una Confederació de Repúbliques Ibèriques”.
L’aproximació entre marxistes del Partit Comunista d’Espanya (PCE) i valencianistes d’esquerres portaven anys impulsant-la Emili Gómez Nadal i Josep Renau. El cèlebre artista plàstic dissenyava el 1936 un muntatge gràfic amb l’eslògan “L’Estat capitalista espanyol oprimeix les nacionalitats ibèriques. El País Valencià ha de ser una nacionalitat redimida pel proletariat marxista”. Gómez Nadal, un dels signants de les Normes de Castelló, va escriure el 1935 que “diverses són les minories nacionals que pateixen a Ibèria un jou feixuc que agreuja amb una tortura inèdita els mals generals que pateixen els treballadors, camperols, intel·lectuals (...)”. “Alguer de Sardenya, les Illes Balears, el País Valencià, la Catalunya aragonesa, Andorra, Catalunya i el Rosselló, acoblen sis milions d'éssers humans que parlen una sola llengua i que clamen per una cultura”, hi va afegir.
Truncades per la dictadura franquista les esperances d’autogovern que s’havien generat durant els anys 30, volem reivindicar alhora aquella flama valencianista d’esquerres que surt enmig la foscor dels feixisme: el Front Marxista Valencià (FVM), creat el 1955. Va ser “el primer partit nacionalista després de la postguerra”, assegura Francesc Codonyer, un dels seus fundadors junt amb Enric Tàrrega. Tan humils continuadors ens sentim del FMV, com del posterior Partit Socialista Unificat del País Valencià (PSUPV), nascut el 1978, darrere el qual hi havia els noms de Doménec Serneguet, Eugeni Boscà, Thous, Bargues... Així mateix, pertoca recordar el nucli de persones que van fer del seu compromís valencianista i marxista una “causa” a favor de la dignitat nacional del País Valencià, com ara Vicent Ventura, pròxim a les tesis obreristes —no debades va ser fundador de Comissions Obreres— i Vicent Andrés Estellés, simpatitzant del partit comunista i del mateix sindicat, als quals cal sumar la Germania Socialista, organització que el 1972 proposava “cridar l’atenció del poble treballador sobre el paper alliberador de la classe treballadora i la necessitat de confiar en aquesta la direcció de la lluita per l’emancipació del País Valencià com a poble”.
No cal dir que la referència obligada és Joan Fuster, intel·lectual de capçalera que el 1978 considerava per mitjà d’un article publicat en la revista Nous Horitzons, que “el ‘problema nacional’ dels valencians, en la seva complexitat, és un problema de classe”. En la lluita contra el règim, l’autor de Nosaltres els valencians recordava que la qüestió nacional va impregnar totes les tendències democràtiques: “Totes les llibertats són solidàries i entre elles la nacional”. Nosaltres tenim ben present també l’esforç i el coratge d’Ernest Garcia, secretari general del PCPV entre 1979 i 1981, per a qui “la construcció nacional del País Valencià era solidària de la construcció de la democràcia a l’Estat espanyol i de l’avanç d’un socialisme en democràcia”, segons va escriure l’any 1979. La pressió de la UCD i el sector més espanyolista del PSOE perquè es redactara un estatut d’autonomia obertament antinacionalista (l’anomenat Estatut de Benicàssim, del 1981) apuntava clarament a un objectiu: “Trencar la convergència de moviment obrer i valencianista popular per aïllar l’un i l’altre”, denuncià Ernest García.
Hem de fer palés, finalment, el potencial de la primera Esquerra Unida del País Valencià, amb notables resultats electorals en les municipals de 1979; sobretot a Gandia, així com el paper desenvolupat per la primera Unitat del Poble Valencià, que durant els anys vuitanta havia estat nítidament fusteriana i d’esquerres. Lamentablement, la nitidesa anà enfosquint-se a mesura que s’hi produïa la seua transmutació en el Bloc Nacionalista Valencià, partit seguidor de la línia pujolista del nacionalisme liberal.
Nacionalistes d’Esquerres descendim directament d’Esquerra i País, corrent ideològic nascut en els anys noranta amb notable incidència dins d’Esquerra Unida del País Valencià. Ara, davant la commemoració del 25 d’Abril —instituït com el Dia de les Llibertats Valencianes—, fem memòria d’aquest fil roig, anticapitalista i nacionalista innegable en la història recent del nostre país, el qual unim al verd de l’ecosocialisme, al blanc del pacifisme i al violeta de les lluites a favor de l’alliberament sexual. Són aquestes també les bases sòlides sobre les quals construïm Nacionalistes d’Esquerres al si d’EUPV, una força que considerem vàlida per aconseguir una transformació radical de la nostra societat i recuperar la nostra dignitat històrica com a poble.