DEMOCRÀCIA, UNITÀRIA O POPULAR?

UN ARTICLE DE MARC CABANILLES

President de l'Agrupació Ciutadana Arc Iris

Per desgràcia, des de fa uns anys, ens estem acostumant a un tipus de democràcia que jo anomenaria UNITÀRIA (uns pocs decideixen), per a poder diferenciar-la del que el sentit comú ens diu que hauria de ser el correcte, o siga, la democràcia POPULAR (el poble decideix).
Esta democràcia unitària, no deixa de ser democràtica, ja que també sorgeix d’ eleccions raonablement lliures i competitives, i a més respecta les llibertats (expressió, reunió, manifestació, etc.).
L'essència de les democràcies unitàries és que els que són triats, pensen que tenen el dret (i l'obligació) de decidir que és el que convé a la resta de la ciutadania, donant comptes només als electors en futures eleccions. S'obliden dels que els van votar en eleccions passades, amb la teoria que els votants els van delegar totalment l'autoritat per a tota la legislatura.
Amb esta idea de la democràcia, estos líders unitaris consideren un atac i una intromissió, qualsevol tipus de control, i per això intenten subordinar, suprimir o limitar el funcionament de les institucions. Per suposat, sent fidels als seus principis unitaris, el patir una generalitzada impopularitat, a ells els importa ben poc.
Estan acostumats que els seus seguidors repetisquen els seus discursos com a cotorres. Obliden que segons la Constitució, un parlament no és menys govern que l'executiu, o que un ple municipal no és menys ajuntament que l'alcalde.
Pesen que qualsevol control, pregunta, o proposta diferent de la seua, suposa una interferència inacceptable a la seua lliure voluntat.
Per moments, el líder unitari pareix totpoderós, però no tarda molt a xocar amb altres poders econòmics i socials als que no té molta consideració i amb els que prefereix mantindre relacions informals. D'això no tarden a derivar-se la falta de transparència i el recurs als fets consumats.
Ells no es donen compte, però la seua mateixa filosofia els impedeix tindre verdaders aliats. Per un costat necessiten els vots, i els que siguen beneficiats per les seues brillants idees, s'aproparan per pur interès, però no per convicció. D'altra banda, els seus directes col·laboradors tampoc són aliats, ja que per a seguir en el càrrec, han de ser submisos, obedients i no adquirir pes polític.
Estos líders, bé d'entrada o amb el temps, solen necessitar el suport d'altres líders, els quals veuen la possibilitat de beneficiar-se. Però estos líders tampoc poden ser verdaders aliats, perquè el seu oportunisme els fa poc confiables. Per a ser verdaders aliats, haurien de donar-se, almenys, dos situacions: Verdadera confiança i negociació en la presa de decisions. Però per a un líder unitari, ambdós condicions són incompatibles amb la seua filosofia unitària.
Els líders unitaris, ansiosos d'èxits per al seu manteniment, necessiten generar grans expectatives, que acaben creant noves demandes, les quals s'uneixen als problemes ja existents. Tot açò acaba en una problemàtica complicada, que necessitarà prendre complicades decisions. Però estes decisions complexes, només és possible prendre-les amb la participació d'altres sectors polítics socials, la qual cosa requereix un grau d'autonomia, que el líder unitari no està disposat a reconèixer-los.
D'aquesta manera, els líders unitaris van tancant-se en un estret grup de persones, bé col·laboradors units al líder per una falsa “lleialtat”, o bé altres liders amb els que sols els uneix la conservació del poder.
Com a conseqüència del seu creixent aïllament, l'actitud del líder unitari es caracteritza per dos fets significatius. D'una banda, el llançament de reprotxes per la ingratitud dels que no aprecien els seus esforços i d'una altra, la impossibilitat de veure camins alternatius, aferrant-se a continuar fent el mateix i de la mateixa manera.
Si les coses es posen lletges, no dubtarà a tirar al camp del mal, no sols als que se li oposen, sinó també a tots aquells que, simplement, no el recolzen. El líder unitari, acusarà a l'oposició de ser “antitot”, i voldrà salvar a la societat de totes aquelles idees que no siguen les seues, recorrent si ho creu necessari, a un llenguatge amenaçador.
Finalment, un altre dels trets de la democràcia unitària, és l'interés a limitar les llibertats que formalment té la democràcia (aplicació fraudulenta de reglaments, falta d'informació a l'oposició, limitar el funcionament d'òrgans col·legiats com a parlaments o plenaris municipals, etc.)
Ja per acabar, tot açò respon a una manera de concebre i exercir el poder que és reticent a acceptar allò que és el cor de la democràcia popular: Els mecanismes institucionals, els controls, els debats pluralistes, la participació de la societat.
Amb aquestes reflexions, només vull expressar la meua preocupació pels camins que estem seguint, allunyant-nos d'una verdadera representació de la ciutadania. Ciutadania que arriba a trobar normal el delegar tota la seua autoritat, tota la seua energia, tota la seua autonomia, en unes poques persones, que sembla mai tenen prou, mai acaparen prou.