MÉS SOBRE L'ENGANY DE L'ALTA TENSIÓ A LA VALLDIGNA

UN ARTICLE DE MARC CABANILLES

President d'Arc Iris

(Complement de l'article publicat per Vicent Company)

Res que objectar a l’article publicat per Vicent Company.
En moments en què tot s’oblida, i res sembla tindre importància, el considere del màxim interès, tant per als que van participar en la lluita, com per als que no ho van fer o simplement, amb el temps “van canviar” de bàndol.
Però vull fer una sèrie de puntualitzacions.
Si bé en un principi la lluita va ser pràcticament unànim (ciutadania, ajuntaments, entitats socials, culturals, etc.), poc a poc, en els ajuntaments (Benifairó-BLOC, Simat-PSOE, Tavernes-PP) va anar arrelant la teoria del pragmatisme, en el sentit que bé per falta de voluntat política, bé per no voler gastar part del pressupost, bé per raons de supervivència política, van decidir que ja era hora de tancar una etapa, acollint-se al que s’entenia com “un mal menor”: El pas de la línia d'alta tensió amb el menor impacte possible.
Vegem.
A finals de 2004, els tres alcaldes de la Valldigna (Ferrando, Palomares, Mifsud) van acceptar el pas de l'alta tensió per la Valldigna i van signar amb Iberdrola l’acord que l’autoritzava: L’acord de l'alta vergonya.
Jesús Ferrando, actual alcalde de Benifairó, és un dels clars exemples d’aquest canvi pragmàtic. Durant anys va ser el portaveu de la ciutadania en les converses amb Iberdrola, i d’eixa època, investigant hemeroteques, vull triar unes declaracions seues:
«Volem deixar patent la nostra ferma oposició al projecte i per això, fort i clar, diem no a la destrucció de la Valldigna. No a la ruïna econòmica dels nostres camps. No al perill que representa per a la salut dels nostres fills els camps electromagnètics i un no rotund a la destrucció cultural i mediambiental per a la Valldigna que suposa el traçat ».
«Que sàpiguen les conselleries implicades que no volem la línia d’alta tensió per les nostres terres i lluitarem, amb dents i ungles si és necessari, per a impedir el seu pas. Som un poble pacífic, però no consentirem l’agressió».
Poc havia de creure’s el portaveu les seues pròpies paraules, ja que finalment, i atès que Iberdrola va accedir a soterrar les línies al seu pas per Benifairó, a finals de 2004 va signar l’autorització per al pas de la línia. Benifairó va eixir beneficiat (segons ell, clar) però va afonar la lluita que portava tota la Valldigna i va deixar tirats als peus d'Iberdrola a tots els que volien continuar.
Vicent Palomares, alcalde de Simat de la Valldigna en eixa època, va ser un altre dels signants. Això sí, va signar sense informar a la resta de regidors, a pesar de saber el seu criteri en contra, inclosos els propis del PSOE. Açò va propiciar un preacord de moció de censura, finalment avortat per la intransigència del PP i BLOC, per veure qui ostentava l'alcaldia, anteposant els seus interessos de partit als interessos de la ciutadania, que en eixe moment passaven per substituir un alcalde claudicant i que havia autoritzat el pas de la línia, per un altre que mantinguera la lluita en peu.
A més, anteriorment Palomares (i ací el van acompanyar la resta de regidors del PSOE i PP), ja s'havia negat a posar en pràctica una proposta d'Arc Iris, aprovada pel ple, en la que es demanava denunciar penalment a Iberdrola. Fins i tot se li va proporcionar el nom d'un advocat que a Múrcia ja havia guanyat dos juís a Iberdrola per contaminació electromagnètica.
També es va negar el PSOE de Simat (junt amb el PP), a impulsar i posar en marxa un pla de mobilitzacions ciutadanes, recolzat física i pressupostàriament per l'Ajuntament.
Amb el temps, hem arribat entendre les actituds i les presses: Calia tancar el tema de l'alta tensió per a dedicar-se de ple al camp de golf i els centenars de xalets.
De l'alcalde de Tavernes, què en direm. Ni tan sols va aconseguir el soterrament de la línia, almenys fins a l’autopista. Membre destacat del PP, va acabar recompensat amb un càrrec directiu dins del partit, i va ser comissionat en l’organització de la Copa Amèrica de Vela, patrocinada per Iberdrola, amb poc èxit, per cert. Amb açò, ja està tot dit.
No voldria acabar este complement a l’article de Vicent Company, sense anomenar a la innombrable: la Mancomunitat de la Valldigna, que sent presidida per l'omnipresent Agustí Pasqual, es va declarar neutral en el tema de l'Alta Tensió, com si els seus interessos no foren els dels que viuen en la Valldigna.
Amb el temps també ha tingut la seua recompensa, treballant en la malbaratadora Fundació Jaume II, que gasta els diners destinats al monestir de la Valldigna, per a tapar forats del PP i organitzar actes per a major glòria del senyoret dels trages de Gürtel.
Espere amb este article, haver completat la visió que Company exposa, en la que com bé diu, poc els va importar als responsables polítics signants de l’acord de l'alta vergonya el que pogueren quedar afectades les iniciatives econòmiques futures, la creació de servituds a perpetuïtat o la salut dels que viuen en permanent contacte amb eixa línia d'alta tensió.
To i això, així és la democràcia: Molts voten durant uns segons, perquè uns pocs facen i desfacen al seu capritx durant anys. I mentre no es canvie el procediment, només ens queda ser testimonis d’aquestos excessos i abusos contra la voluntat de la ciutadania, perpetrats pels que diuen ser els seus representants.