La Safor, amb Els Ports, s'ha convertit en l'últim reducte de l'ultralermisme al socialisme valencià, atés el resultat dels congresos comarcals en els que s'han triat els delegats que el primer cap de setmana de juliol aniran a Madrid a lloar a Zapatero.
Eixes dos són les úniques comarques on l'ultralermisme s'ha endut tots els delegats en joc, tres a la Safor, i tres als Ports, tot i que als Ports, comarca de l'inefable i parafeixista candidat lermista a secretari general del PSPV Ximo Puig, s'hi va presentar una llista alternativa que per un vot es va quedar sense representació. Almenys, però, Puig va tindre contestació, i ell no està acostumat.
Però a la Safor, que és el que ens afecta, ni tan sols hi va haver llista alternativa. Hi va haver un tímid intent per part de gent de Francesc Romeu, però es va quedar amb això, amb l'intent. Amb la qual cosa, el socialisme saforenc roman a la part més profunda de la foscor ultralermista, la rèmora que lluita per conservar privilegis i s'oposa a noves inèrcies que traguen el PSPV de la claveguera. Els ultralermistes són gent que per davant d'altra cosa posa el seu interés personal. Ells primer, i després el partit i l'interés general. És gent a la que no l'importa que el PSPV s'arrossegue pel fang si d'eixa manera ells sobreviuen a sou de partit o de les institucions. És gent acostumada a la coacció, a l'amenaça, a la vendetta. Vertaders professionals del "medreo".
Ahí tenim la patètica figura de l'exsecretari d'organització, Vicent Sarrià, ara elevat a la categoria de figura pública per la gestora provisional del PSPV, que li fa dia si i dia també nota de premsa per a que traga el cap i tinga opcions de perpetuar-se. L'inefable Sarrià, anys i anys al partit, anys i anys diputat, i el públic encara no li coneix la cara. I ara la gestora lermista li ho vol arreglar a correfuita per a que puga tonar a ser diputat. I roda i volta. I Sarrià per ací, i Sarrià per allà. I és clar, compta amb l'inestimable col.laboració d'un altre inefable, el secretari comarcal de la Safor i manegueta de la gestora de Lerma, Alfredito Boix.
La conseqüència d'açò és que a la Safor, i a la Valldigna, patim el socialisme més arcaic i retrògad que hi ha al País Valencià, i això precupa a gent com la d'Arc Iris, obstinada en estendre la més pura cultura democràtica. No sembla, però, que s'albiren noves perspectives, a no ser que amb un cop de mà de Madrid es pose a tots els filibusters al seu lloc.
És la por. La por a fer front a aquells que s'han enrocat als llocs de poder. Perquè si algun socialista saforenc de bona voluntat vullguera fer front a eixa inacció i ineptitud, tindria arguments de sobra. Amb el mandat d'Alfredito Boix al PSOE de la Safor-Valldigna els socialistes han perdut bona part de les alcaldies. De 35 municipis, només s'han quedat amb una desena d'alcaldies (cap a la Valldigna), i han deixat que el Bloc, amb set alcaldies, els bufe el bescoll. Amb eixe bagatge, Alfredito Boix no deuria ser apartat per una corrent crítica, sinó que deuria ser ell mateix el que abandonara. Això sí, a Arc Iris li consta que hi ha gent al socialisme saforenc disposada a perdre la por. Vorem què passa als congressos locals del mes de setembre.
El millor per al socialisme valencià és que l'ultralermisme no ha tret res llevat dels delegats de la Safor i els Ports. Per fortuna, a la majoria de comarques hi ha seny.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada